El rellotger italià
Un rere l’altre, tots es confessaven encantats amb el país, els polítics, l’economia. Vaig sortir a respirar aire alpí davant del llac. Que potser era un somni? No. Era un festival literari suís que va tenir lloc el mes passat a la vora del Léman, a Morges, un poble tan bonic que fins i tot té enterrada Audrey Hepburn al cementeri. Els visitants s’apropaven als escriptors per parlar de llibres però acabàvem xerrant del país, dels polítics, de l’economia. Amables, els suïssos es mostraven compassius amb nosaltres, ciutadans de la UE (tants, tants problemes!), sense poder dissimular com d’afortunats se senten de viure al territori de l’anomenada “excepció suïssa”.
Però de sobte un home (va dir que era rellotger i que havia arribat de Mòdena feia trenta anys) va trencar el reguitzell de frases complagudes: “Aquí, naturalitzarse és un malson”, va sentenciar. Tot el que ens va explicar suggeria que l’arbitrarietat del sistema helvètic per aconseguir la nacionalitat fa sentir els aspirants a naturalitzar-se com espècies invasores que lluiten per introduir-se en l’ecosistema autòcton. Així, el rellotger italià va ser rebutjat la primera vegada per no poder citar quatre formatges del seu cantó. Als seus veïns kosovars els havia passat el mateix per no poder dir el nom dels tres cafès del poble (no hi anaven). Va parlar dels tràmits, massa cars. De les kafkianes visites a domicili dels examinadors. De les humiliants votacions a mà alçada en molts pobles. I es va declarar traumatitzat per les reiterades negatives.
A l’hotel, vaig descobrir alguns casos mediàtics interessants, com el d’una holandesa que ha estat rebutjada molts cops per queixar-se públicament del soroll de les esquelles de les vaques. “Si no li agraden les esquelles, que se’n vagi!”, declarava una senyora molt autòctona... Però l’holandesa... havia nascut allà (a Suïssa, tampoc no adquireixes automàticament la nacionalitat pel fet d’haver-hi nascut). Pel que fa al rellotger, abans de marxar ens va explicar que al gener va aconseguir per fi el passaport. Això sí, havia hagut de deixar Friburg i examinar-se al cantó de Ginebra, més indulgent. Repetidament, qualificava el mètode de “bàrbar”.
I ves per on, em va envair una esperança sobtada. Sempre em passa quan observo que al bell mig de l’harmonia més impecable també hi prospera la barbàrie. Perquè això ha de voler dir que el contrari també és cert: que enmig d’un caos tan desmanegat i poca-solta com el nostre pot florir l’harmonia en el moment més inesperat.