Això no és cap acudit

A l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona hi ha goteres. La casa dels futurs arquitectes de Catalunya s’inunda quan plou. Quina ironia. I l’aplacat de les façanes es desprèn. I, així, escriu el seu director en una carta que avui publica aquest diari a la secció d’Opinió, “una infinitat més d’anomalies”.

La situació donaria per fer un acudit fàcil si no fos perquè és dramàtica.

No només són goteres el que hi ha a les universitats públiques catalanes. Són vies d’aigua. El tap costaria aquest any uns 240 milions. No hi ha prou recursos per mantenir els edificis ni per renovar plantilles (el reemplaçament es fa amb associats amb contractes misèrrims) ni per comprar nous materials o màquines per als laboratoris. Mentrestant, la competència europea, ferotge, es mou: universitats equiparables en dimensió a les catalanes tenen cinc vegades més de pressupost.

“El voluntarisme sosté la docència i la investigació”, diu el director de l’Escola d’Arquitectura.

La queixa no és nova, i d’aquí la seva gravetat. Passa que ara els rectors han decidit apujar els decibels. Si estàs amb l’aigua fins al coll, crides perquè et llancin un salvavides. Són molts anys pagant els plats trencats d’unes estretors que venen del 2010. En sanitat i educació les retallades s’han volgut aturar més o menys, oh meravella, potser perquè sí que es consideren serveis bàsics, però no ha passat el mateix amb el sistema universitari.

Les xifres canten: l’aportació de la Generalitat ha passat dels 893 milions del 2010 als 741 del 2017, i aquí continua congelada com els pressupostos de la Generalitat. Ja poden anar els rectors a plorar-li a en Torra, a l’Aragonès o al papa de Roma que, mentre el Govern no aprovi els pressupostos –i a veure si aquesta vegada ho aconsegueix–, sortiran del despatx sense res. Les xifres canten i les promeses ballen: per al 2020 ahir eren 120 milions, segons Chacón al matí, i 100, segons Aragonès a la tarda.

Que la universitat pública és una “prioritat de país”? Això sí que és un acudit.