De teatres i pantalles
JOSÉ SÁMANO (1943-2019) Productor de cinema, televisió i teatre
José Sámano va ser un dels homes que, des del silenci dels bastidors, va moure i va greixar les maquinàries del cinema, el teatre i la televisió d’aquest país durant els últims 45 anys. Sobre les taules va ser el creador de l’exitosa i duradora escenificació teatral de la novel·la de Miguel Delibes Cinco horas con Mario, que Lola Herrera representa al teatre Goya quaranta anys després d’estrenar-se. En cinema va produir pel·lícules com Hablar (Joaquín Oristrell, 2015), Esquilache (Josefina Molina, 1989) o ¡Arriba, Azaña! (José María Gutiérrez Santos, 1978). I a la televisió també va ser el responsable de programes com Jueves a jueves (1986), Dilluns, dilluns (1988-1989), El martes que viene (1990) o Queremos saber (1992), tots quatre presentats per la que durant vint anys de la seva vida seria la seva parella, la periodista Mercedes Milá.
Sámano, nascut a Santander el 1943, va morir dissabte als 76 anys. Feia uns dies que havia ingressat en un hospital de Madrid. La notícia va ser una desagradable sorpresa per a tots els seus amics.
“Ha estat una mort tristíssima i totalment inesperada. Em vaig assabentar ahir de tot, que estava molt greu. Havíem parlat no feia gaire. Em va explicar que estava malalt, però de cap manera pensava que es pogués morir tan de pressa i d’aquesta manera tan dura. Estic molta trist”, va dir Milá diumenge al tanatori de la Pau.
L’anunci públic de la mort el va fer el president de l’Associació de Productors i Teatres de Madrid, Jesús Cimarro, que va dir: “Era un productor complet que sobretot va fer cinema i televisió, tot i que els últims anys estava centrat en el teatre. Havíem coproduït plegats diverses obres. Era un gran professional, meticulós en la seva feina i perfeccionista”.
Hi va haver més lamentacions, entre les quals la del seu gran deixeble, l’actor Miguel Ángel Muñoz, que va escriure un llarg missatge de comiat a les xarxes: “Se m’ha partit el cor. Et considero el meu pare en la professió i un dels meus mestres en la vida”, va dir. I va explicar que durant els 24 anys que han passat des que es van conèixer, no va vist mai “ningú com ell, en cap dels aspectes fonamentals de la vida”.
El productor càntabre va iniciar la seva carrera com a tal amb els films Vera, un cuento cruel (Josefina de Molina, 1974), Retrato de familia (Antonio Giménez-Rico, 1976) i ¡Arriba, Azaña! (1978), en què també va intervenir com a guionista o coguionista. Després va començar a simultaniejar l’activitat cinematogràfica amb la tele i el teatre, començant per Cinco horas con Mario i continuant amb obres com Las guerras de nuestros antepasados –també de Delibes–, Cartas de amor, Esa dama, Almacenados o Concierto para 48 voces.
Durant els últims temps dirigia i produïa Señora de rojo sobre fondo gris –una altra adaptació sobre una obra de Delibes–, protagonitzada per José Sacristán i a la cartellera fins al 17 de novembre al teatre Bellas Artes de Madrid.
Entre les seves produccions de cinema més aplaudides sobresurten –a més de les esmentades– Magical girl (Carlos Vermut, 2014), Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià i en què va actuar com a associat de Pedro Hernández Santos i d’altres; Chatarra (Félix Rotaeta, 1991) i Operación Ogro (1979), de Gillo Pontecorvo.
Entre les distincions que va rebre o va compartir en vida destaquen els premis TP d’Or al millor programa de l’any per a Jueves a jueves i Queremos Saber, i diferents premis Ondas de televisió al millor programa de l’any. Segons l’Acadèmia de la Ciències i les Arts de Televisió, “les seves produccions sempre van obtenir una magnífica acollida del públic, i també una alta acceptació de la crítica”.