Han salvat nàufrags
Els protagonistes estan molt seriosos i no és pel pes de la cerimònia, que diguem, sinó pel repte que suposa aguantar davant la càmera quan no se’n té costum. Tots miren fixament el fotògraf. Sobre el pit, tres d’ells porten una medalla. El del gos no va pas de vint-i-un botó, ja que no ha vingut com a protagonista, sinó com a amo; això explica la seva posició atenta i vigilant, a fi de dominar la situació, la del gos em refereixo.
Destaca que el més professional de tots sigui ni més ni menys que el gos. Es veu que està tranquil, que controla el que passa, potser perquè se sent protegit pel seu amo; i el més indicatiu és la mirada: no presta la més mínima atenció a la càmera, i això evidencia una naturalitat absoluta.
Consideracions a part, és oportú circumstanciar què passa.
La Junta de Salvament de Nàufrags acabava de celebrar el 1907 l’acte de lliurament de recompenses. Es va fer a la seu de l’Associació de Naviliers, amb seu a la històrica Llotja de Mar. El president Solà va fer entrega als premiats d’un document acreditatiu, que tenen a la mà. També va procedir a imposar al pit la medalla que proclama el seu valor. D’esquerra a dreta: el carrabiner Bartolomé Obrador la va rebre de bronze, a més de 25 pessetes,
Entre els premiats cal destacar aquest gos, que va ser condecorat amb un collar de luxe
que va suplicar fossin donades en el seu nom a l’Escola Alfons XIII, una institució creada per cuidar els orfes de carrabiners. Els altres dos són Ignacio Carcellé, distingit amb una de plata, i José Costa, amb una de bronze i 50 pessetes.
En aquesta ocasió el veritable protagonista resulta que és el gos, que respon al nom de Marqués. Porta un collar de luxe, segons es va destacar en l’acte de la imposició. S’ho mereixia. I és que havia salvat una nena de només uns mesos de morir ofegada. Unes mans criminals l’havien tirada a les ones de la Mar Vella.
Cal no oblidar que l’any en què se celebrava aquest acte coincidia amb la creació del Club Natació Barcelona: 1907. Pel seu caràcter pioner i per un dels seus objectius principals tenia més rellevància l’actuació dels premiats.
El seu fundador, Bernat Picornell, s’havia proposat, i així ho proclamava, aconseguir que l’ensenyament de la natació es convertís en una normalitat absoluta. El president del Club Natació considerava que havia de ser entès com un aprenentatge més dins de l’educació. Vol això dir que saber nedar no era una qualitat habitual, sinó que aleshores era més aviat una raresa.
Dit això, també s’ha de tenir en compte que una cosa és saber mantenir-se a la superfície, fins i tot saber nedar i fins i tot amb estil, però una altra cosa és, i no precisament banal, saber rescatar de les ones algú que s’està ofegant. En algunes ocasions, l’acció pot acabar amb la mort de tots dos.
Així doncs, honrar i premiar els valents que van arriscar la seva vida en un salvament era, en aquella època, una exigència ben lloable.