“L’assassina va dir a la mossa: ‘No tindràs mai un Porsche com el meu’”
Mayka Navarro, periodista, publica ‘Desmontando el crimen perfecto’
Hi ha certs crims locals que no desmereixen gens ni mica els de sèries com CSI i Elementary. Qui en tingui cap dubte pot llegir el llibre Desmontando el crimen perfecto (Alrevés, al gener en català a Columna), un true crime escrit per Mayka Navarro (Badalona, 1968), redactora de successos d’aquest diari, que reconstrueix amb empenta novel·lesca el cas de la dona de 36 anys que, el 21 de febrer del 2008, va ser trobada morta en un pis de lloguer de Gràcia, despullada sobre un sofà i amb una bossa de plàstic al cap. L’assassina li havia suplantat la identitat durant anys i, vestida amb una perruca, va contractar un bon nombre de crèdits i assegurances de vida. Per als qui no hagin seguit la història, millor no fer espòilers.
Quin percentatge hi ha de fets reals i de ficció?
Em cenyeixo absolutament als fets reals. Vaig parlar amb els agents d’homicidis, vam reconstruir fil per randa els interrogatoris a la comissaria, he anat a tots els escenaris, al calabós de l’Angi pel mateix camí que va seguir ella, he parlat amb el màxim nombre de persones possibles tot i que no he volgut molestar els quatre membres de la família de la víctima –els pares, el germà i el xicot– i en aquest cas em baso en les declaracions... La redacció final del llibre va coincidir amb el pitjor estiu d’homicidis a Barcelona –el 2019–, amb gairebé un mort al dia, amb la qual cosa va ser una autèntica bogeria.
La part de ficció quina és?
En alguns casos, he canviat el nom del personatge per preservar-ne la identitat, com en el cas del marit o la filla de l’Angi. O algun detall d’algun diàleg.
El nòvio de cognom italià no es diu així?
No, pobre. S’ho va passar fatal, de sobte s’adona que ha conviscut anys amb una assassina, al principi creu que tot és una confusió. És empresari, membre d’una família coneguda. Els Mossos van trobar vídeos d’ells dos mantenint sexe dur i ell temia que tot el material sortís a la llum.
Bé, amb l’escena dels dos gigolós ja tenia sexe de sobres per a la novel·la...
Els dos prostituts ja són fora d’Espanya i aquell local ha tancat, però tots dos van detallar perfectament l’escena, quan una dona els va contractar per veure com es masturbaven i posaven l’esperma en tubs.
Explica coses noves...
Hi ha elements que no se sabien, alguns venen de diligències que no es van incorporar al sumari, d’altres de converses... Per exemple, els seguiments a l’assassina, explicats pels policies que els van practicar, com la mossa que l’acompanya a L’Illa Diagonal.
Aquell diàleg que mantenen és del millor del llibre.
L’Angi li pregunta, quan la porten a la comissaria, si vol conduir ella el seu Porsche “perquè no tindràs mai un cotxe així”. O el que manté abans, quan el marit de la dona morta es posa un micròfon i se citen en un McDonalds.
Trapero aquí sembla el Charlie d’Els àngels de Charlie...
Era així. Com a cap de totes les divisions d’homicidis, li reportaven a ell directament. És un home que, abans de manar, estava al peu del canó, dirigint els homicidis, d’aquesta manera tan seva: si no feia falta no hi intervenia directament, tan sols si les coses es complicaven.
El gran interrogant sobre ella és per què ho va fer.
Sí. Es guanyava bé la vida, tenia un nòvio que l’estimava... Es va construir una aparença de dona poderosa amb un nivell de vida aclaparador, que havia de mantenir: canviava de Porsche cada dos per tres, va conduir el primer Hummer de Barcelona, l’escola de la seva filla costava un dineral. A la presó, la filla anava amb la cuidadora a veure-la. “Ai, nena, tinc molta por”. “No et preocupis, tu ets pobra. La mare no et matarà: no li interesses”.
Què és el que més la intriga?
Com va ser possible que tantes entitats bancàries concedissin crèdits sense confirmar res. Anava tan sols amb el DNI d’una dona que no se li assemblava gens. Sempre ben vestida, amb un cotxàs a la porta, desprenia tanta seguretat i seducció que ningú no sospitava.
Tots els fets criminals es narren en paral·lel a la feina periodística de Mayka Navarro. Vostè estableix un vincle amb els companys que remet a les pel·lícules clàssiques de reporters.
Soc carn de redacció, vaig entrar amb 19 anys a El Periódico, allà em vaig fer més gran, periodista, dona i persona. A les redaccions, menys nòvios, hi he tingut de tot: són casa meva, la família. Fins i tot me’n vaig de vacances amb els companys.
Allò de la seva moto...
Una Habana Custom. Vaig veure que n’hi havia un munt aparcades davant el Pub 240 i el vigilant em va explicar que és la moto preferida de les putes pel seient ample i amb espai sota el manillar, cosa que permet anar còmodament amb talons i faldilla curta.
Apareixen fins i tot les càmeres que va instal·lar el conseller Joan Saura a les sales d’interrogatoris.
Aquelles imatges les van filtrar els mateixos sindicats de Mossos a la premsa per demostrar que no hi va haver tortura, però els va sortir malament: va ser una pèssima campanya, ells van creure que en veure-ho la gent diria que tampoc no n’hi havia per a tant, però es va convertir en un escàndol perquè el públic no està acostumat a veure aquest tipus de coses.
ELS ÀNGELS DE... TRAPERO “Era el cap de totes les divisions d’homicidis, els agents li reportaven a ell”
Vostè surt a la tele, escriu a La Vanguardia... Quan ha escrit la novel·la?
Tota de nit a l’ordinador de la meva taula de La Vanguardia. Hi havia dies que era l’última de plegar. Se n’anaven els de tancament i el vigilant tancava els llums (però jo n’utilitzava uns que tinc d’independents). Hi va haver dies que me’n vaig anar a casa a les sis del matí.
No li fa por el que pot passar quan surti l’assassina de la presó?
Mmm... És algú sense empatia per res ni per ningú. A la presó ha estat la reina, amb una conducta irreprotxable. Al judici va ser molt freda, amb respostes superbes i sense respecte a la família. De moment no ha tingut permisos perquè s’ha reobert el cas previ de la mort del seu marit, inicialment atribuïda a un suïcidi. Li queden uns anys. Després podrà començar a tenir permisos. No sé si haurà canviat...
La jutgessa no la matarà, però no en surt gaire ben parada...
Em va dir escòria, de tot... Va prohibir que El Periódico informés del cas. Volia obligar-me a revelar les meves fonts. Em va fer plorar. Estava disposada a anar al calabós, jo no li revelo les fonts del que escric ni al director. Has de protegir la gent que es juga la carrera explicant-te una cosa a canvi de res, algú que explicant-me això comet un delicte. Com he de trair aquest grau de confiança tan bèstia?