“L’as­sas­si­na va dir a la mos­sa: ‘No tin­dràs mai un Porsc­he com el meu’”

Mayka Na­var­ro, pe­ri­o­dis­ta, pu­bli­ca ‘Des­mon­tan­do el cri­men per­fec­to’

La Vanguardia (Català) - - CULTURA - XA­VI AYÉN Bar­ce­lo­na

Hi ha certs crims lo­cals que no des­me­rei­xen gens ni mi­ca els de sè­ri­es com CSI i Ele­men­tary. Qui en tin­gui cap dub­te pot lle­gir el lli­bre Des­mon­tan­do el cri­men per­fec­to (Al­re­vés, al ge­ner en ca­ta­là a Co­lum­na), un true cri­me es­crit per Mayka Na­var­ro (Ba­da­lo­na, 1968), redac­to­ra de suc­ces­sos d’aquest di­a­ri, que re­cons­tru­eix amb em­pen­ta no­vel·les­ca el cas de la do­na de 36 anys que, el 21 de fe­brer del 2008, va ser tro­ba­da mor­ta en un pis de llo­guer de Grà­cia, des­pu­lla­da so­bre un so­fà i amb una bos­sa de plàs­tic al cap. L’as­sas­si­na li ha­via su­plan­tat la iden­ti­tat du­rant anys i, ves­ti­da amb una per­ru­ca, va con­trac­tar un bon nom­bre de crè­dits i as­se­gu­ran­ces de vi­da. Per als qui no ha­gin se­guit la his­tò­ria, mi­llor no fer es­pòi­lers.

Quin per­cen­tat­ge hi ha de fets re­als i de fic­ció?

Em ce­nyei­xo ab­so­lu­ta­ment als fets re­als. Vaig par­lar amb els agents d’ho­mi­ci­dis, vam re­cons­truir fil per ran­da els in­ter­ro­ga­to­ris a la co­mis­sa­ria, he anat a tots els es­ce­na­ris, al ca­la­bós de l’An­gi pel ma­teix ca­mí que va se­guir ella, he par­lat amb el mà­xim nom­bre de per­so­nes pos­si­bles tot i que no he vol­gut mo­les­tar els qua­tre mem­bres de la fa­mí­lia de la víc­ti­ma –els pa­res, el ger­mà i el xi­cot– i en aquest cas em ba­so en les de­cla­ra­ci­ons... La re­dac­ció fi­nal del lli­bre va coin­ci­dir amb el pit­jor es­tiu d’ho­mi­ci­dis a Bar­ce­lo­na –el 2019–, amb gai­re­bé un mort al dia, amb la qual co­sa va ser una au­tèn­ti­ca bo­ge­ria.

La part de fic­ció qui­na és?

En al­guns ca­sos, he can­vi­at el nom del per­so­nat­ge per pre­ser­var-ne la iden­ti­tat, com en el cas del ma­rit o la fi­lla de l’An­gi. O al­gun de­tall d’al­gun di­à­leg.

El nò­vio de cognom ita­lià no es diu ai­xí?

No, po­bre. S’ho va pas­sar fa­tal, de sob­te s’ado­na que ha con­vis­cut anys amb una as­sas­si­na, al prin­ci­pi creu que tot és una con­fu­sió. És em­pre­sa­ri, mem­bre d’una fa­mí­lia cone­gu­da. Els Mos­sos van tro­bar ví­de­os d’ells dos man­te­nint se­xe dur i ell te­mia que tot el ma­te­ri­al sor­tís a la llum.

Bé, amb l’es­ce­na dels dos gi­go­lós ja te­nia se­xe de so­bres per a la no­vel·la...

Els dos pros­ti­tuts ja són fo­ra d’Es­pa­nya i aquell lo­cal ha tan­cat, però tots dos van de­ta­llar per­fec­ta­ment l’es­ce­na, quan una do­na els va con­trac­tar per veu­re com es mas­tur­ba­ven i po­sa­ven l’es­per­ma en tubs.

Ex­pli­ca co­ses no­ves...

Hi ha ele­ments que no se sa­bi­en, al­guns ve­nen de di­li­gèn­ci­es que no es van in­cor­po­rar al su­ma­ri, d’al­tres de con­ver­ses... Per exem­ple, els se­gui­ments a l’as­sas­si­na, ex­pli­cats pels po­li­ci­es que els van prac­ti­car, com la mos­sa que l’acom­pa­nya a L’Illa Di­a­go­nal.

Aquell di­à­leg que man­te­nen és del mi­llor del lli­bre.

L’An­gi li pre­gun­ta, quan la por­ten a la co­mis­sa­ria, si vol con­duir ella el seu Porsc­he “per­què no tin­dràs mai un cot­xe ai­xí”. O el que man­té abans, quan el ma­rit de la do­na mor­ta es po­sa un mi­crò­fon i se ci­ten en un McDo­nalds.

Tra­pe­ro aquí sem­bla el Char­lie d’Els àn­gels de Char­lie...

Era ai­xí. Com a cap de to­tes les di­vi­si­ons d’ho­mi­ci­dis, li re­por­ta­ven a ell di­rec­ta­ment. És un ho­me que, abans de ma­nar, es­ta­va al peu del ca­nó, di­ri­gint els ho­mi­ci­dis, d’aques­ta ma­ne­ra tan se­va: si no fe­ia fal­ta no hi in­ter­ve­nia di­rec­ta­ment, tan sols si les co­ses es com­pli­ca­ven.

El gran in­ter­ro­gant so­bre ella és per què ho va fer.

Sí. Es gua­nya­va bé la vi­da, te­nia un nò­vio que l’es­ti­ma­va... Es va cons­truir una apa­ren­ça de do­na po­de­ro­sa amb un ni­vell de vi­da acla­pa­ra­dor, que ha­via de man­te­nir: can­vi­a­va de Porsc­he ca­da dos per tres, va con­duir el pri­mer Hum­mer de Bar­ce­lo­na, l’es­co­la de la se­va fi­lla cos­ta­va un di­ne­ral. A la pre­só, la fi­lla ana­va amb la cui­da­do­ra a veu­re-la. “Ai, ne­na, tinc mol­ta por”. “No et pre­o­cu­pis, tu ets po­bra. La ma­re no et ma­ta­rà: no li in­teres­ses”.

Què és el que més la in­tri­ga?

Com va ser pos­si­ble que tan­tes en­ti­tats ban­cà­ri­es con­ce­dis­sin crè­dits sen­se con­fir­mar res. Ana­va tan sols amb el DNI d’una do­na que no se li as­sem­bla­va gens. Sem­pre ben ves­ti­da, amb un cot­xàs a la por­ta, des­pre­nia tan­ta se­gu­re­tat i se­duc­ció que nin­gú no sos­pi­ta­va.

Tots els fets cri­mi­nals es nar­ren en pa­ral·lel a la fei­na pe­ri­o­dís­ti­ca de Mayka Na­var­ro. Vos­tè es­ta­bleix un vin­cle amb els com­panys que re­met a les pel·lí­cu­les clàs­si­ques de re­por­ters.

Soc carn de re­dac­ció, vaig en­trar amb 19 anys a El Pe­ri­ó­di­co, allà em vaig fer més gran, pe­ri­o­dis­ta, do­na i per­so­na. A les redac­ci­ons, menys nò­vi­os, hi he tin­gut de tot: són ca­sa me­va, la fa­mí­lia. Fins i tot me’n vaig de va­can­ces amb els com­panys.

Allò de la se­va mo­to...

Una Ha­ba­na Cus­tom. Vaig veu­re que n’hi ha­via un munt apar­ca­des da­vant el Pub 240 i el vi­gi­lant em va ex­pli­car que és la mo­to pre­fe­ri­da de les pu­tes pel se­ient am­ple i amb es­pai so­ta el ma­ni­llar, co­sa que per­met anar cò­mo­da­ment amb ta­lons i fal­di­lla cur­ta.

Apa­rei­xen fins i tot les cà­me­res que va ins­tal·lar el con­se­ller Joan Sau­ra a les sa­les d’in­ter­ro­ga­to­ris.

Aque­lles imat­ges les van fil­trar els ma­tei­xos sin­di­cats de Mos­sos a la prem­sa per de­mos­trar que no hi va ha­ver tor­tu­ra, però els va sor­tir mala­ment: va ser una pès­si­ma cam­pa­nya, ells van creu­re que en veu­re-ho la gent di­ria que tam­poc no n’hi ha­via per a tant, però es va con­ver­tir en un es­càn­dol per­què el pú­blic no es­tà acos­tu­mat a veu­re aquest ti­pus de co­ses.

ELS ÀN­GELS DE... TRA­PE­RO “Era el cap de to­tes les di­vi­si­ons d’ho­mi­ci­dis, els agents li re­por­ta­ven a ell”

Vos­tè surt a la te­le, es­criu a La Van­guar­dia... Quan ha es­crit la no­vel·la?

To­ta de nit a l’or­di­na­dor de la me­va tau­la de La Van­guar­dia. Hi ha­via di­es que era l’úl­ti­ma de ple­gar. Se n’ana­ven els de tan­ca­ment i el vi­gi­lant tan­ca­va els llums (però jo n’uti­lit­za­va uns que tinc d’in­de­pen­dents). Hi va ha­ver di­es que me’n vaig anar a ca­sa a les sis del ma­tí.

No li fa por el que pot pas­sar quan sur­ti l’as­sas­si­na de la pre­só?

Mmm... És al­gú sen­se em­pa­tia per res ni per nin­gú. A la pre­só ha es­tat la rei­na, amb una con­duc­ta ir­re­prot­xa­ble. Al ju­di­ci va ser molt fre­da, amb res­pos­tes su­per­bes i sen­se res­pec­te a la fa­mí­lia. De mo­ment no ha tin­gut per­mi­sos per­què s’ha re­o­bert el cas pre­vi de la mort del seu ma­rit, ini­ci­al­ment atri­bu­ï­da a un su­ï­ci­di. Li que­den uns anys. Des­prés po­drà co­men­çar a te­nir per­mi­sos. No sé si hau­rà can­vi­at...

La jut­ges­sa no la ma­ta­rà, però no en surt gai­re ben pa­ra­da...

Em va dir es­cò­ria, de tot... Va pro­hi­bir que El Pe­ri­ó­di­co in­for­més del cas. Vo­lia obli­gar-me a re­ve­lar les me­ves fonts. Em va fer plo­rar. Es­ta­va dis­po­sa­da a anar al ca­la­bós, jo no li re­ve­lo les fonts del que es­cric ni al di­rec­tor. Has de pro­te­gir la gent que es ju­ga la car­re­ra ex­pli­cant-te una co­sa a can­vi de res, al­gú que ex­pli­cant-me ai­xò co­met un de­lic­te. Com he de trair aquest grau de con­fi­an­ça tan bès­tia?

XA­VI­ER CER­VE­RA

Mayka Na­var­ro fo­to­gra­fi­a­da ahir a la re­dac­ció de La Van­guar­dia

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.