Bestiari d’octubre

El rinoceront. Jorge Luis Borges, que tenia somnis recurrents, deia que no li feien por. Començava a somniar i pensava: “El somni del laberint”. I seguia somniant com si mirés una pel·lícula. És el que em passa a mi amb els toros. Vaig per un carrer de poble i hi ha un toro que envesteix la gent. De vegades és una bestiassa de 500 quilos i, més sovint, un vedell gros. No fa mal a ningú i a mi no m’ataca mai. Però, és clar, crea angúnia i incertesa. El somni s’acaba de cop, abans que passi cap desgràcia. M’agrada la psicoanàlisi recreativa, com a tothom, i he arribat a la conclusió que el toro és el meu pare, que va ser torero i que tenia més perill que un miura. Una nit de la setmana passada vaig tenirne una variació desconcertant. Estàvem asseguts en unes gandules, amb tot de gent, parlant de l’Any Perucho 2020. Davant teníem una tanca de jardineria, bastant alta. Per entremig de les branques vaig veure l’ombra d’un senglar colossal. “Mireu quin senglar!” Va travessar la tanca i quan va sortir a la nostra banda era un rinoceront mitjanet. Va començar a empaitar la gent. Jo m’ho mirava de lluny i no passava cap perill. En el moment d’acostar la banya al pit d’una de les persones que hi havia a les gandules, el somni es va acabar. No em vaig despertar i vaig continuar dormint.

La vinya borda. De seguida vaig entendre d’on sortia el senglar. L’endemà havia d’anar a Arbúcies i estava excitat perquè feia molt de temps que no hi pujava. Pel camí veig la vinya borda, que és una planta que es fa servir als emparrats, i que ha colonitzat les arbredes entre can Pasqual i can Blanc. A la primavera i a l’estiu no es veu: les fulles verdes de la vinya borda es confonen amb les fulles dels pollancres. Quan es fan vermelles, a la tardor, destaquen molt. Penso que és una metàfora de les imatges del subconscient, que sorgeixen de sobte. A partir d’ara els pàmpols s’aniran fent grocs i aniran perdent els folíols.

El xai que segueix el ruc. Els meus amics Vicenç Gubern i Nuri Casadesús em conviden a dinar a can Trompet. En Vicenç va participar en aquella campanya de fa uns anys per distribuir ases catalans a les cases de pagès i que no se’n perdés la raça. L’ase d’en Vicenç es diu Izàs. També té un xai que viu a la vora del tancat. Es diu Shalai i fa temps que no l’esquilen. Tenim pendent una excursió pel Montseny. En Vicenç surt a caminar, amb l’ase i el xai. La gent que es troben pel camí queden bocabadats. “Els xais són unes bèsties molt estranyes –em diu en Vicenç, que fa anys que observa en Shalai–. Són molt gregaris. A en Shalai li agrada anar amb el ruc. S’hi posa al darrere. Però aleshores s’adona que va últim i no hi vol anar perquè té por. Corre una mica i passa al davant. Al cap de poca estona veu que és el primer i no ho vol ser. Passa al darrere, torna endavant. Fins que el ruc, emprenyat, li fot una coça.” En Vicenç fa entrar el Shalai a la tanca de l’Izàs i me’n fa una demostració. “Un xai que segueix un ruc: sembla la política espanyola!”. La Nuri surt al portal de can Trompet, eixugant-se les mans amb el davantal: “A dinar!”.

Borges, que tenia somnis recurrents, deia que no li feien por: somniava com si mirés una pel·lícula