‘One club man’

L’any 2015 l’Athletic –quin club havia de ser si no– va idear el premi One club man per reconèixer valors en desús com la lleialtat, el compromís, la responsabilitat, l’esportivitat i el respecte en futbolistes que van ser capaços de començar i acabar la carrera al mateix lloc. Un cop l’any, el mític porter José Ángel Iribar, el jugador que ha disputat més partits amb l’equip basc, acompanyat del noi més jove del planter de Lezama, caminen cap al cercle central de l’estadi de San Mamés amb el guardonat i li lliuren el trofeu. Per allà ja han passat Billy McNeill (Celtic), Malin Moström (One club

woman de l’Umeå suec), Carles Puyol, Sepp Maier (Bayern), Paolo Maldini (Milan) i Matthew Le Tissier (Southampton). I, si res no es torça, ho acabarà fent Lionel Messi. I això és un petit miracle.

El millor jugador de la història del FC Barcelona (cadascú pot tenir el seu favorit, probablement d’una altra època, però l’hegemonia i longevitat de l’argentí en l’èxit i la seva incidència en títols no es pot comparar amb ningú) pertany a un temps en què els futbolistes més destacats solen canviar de club empesos per si mateixos o pels seus representants, o en què els qui són fidels a una sola entitat acostumen a prejubilar-se en destinacions exòtiques menys estressants però igualment força ben pagades.

A l’entrevista concedida ahir a RAC1, un Messi genuí declara el seu amor al Barça i a la ciutat i avança que la seva intenció és retirar-se allà on tot va començar. Lluny de l’aspror de la seva última entrevista (circulen mil i una teories, però servidor conclou, ingènuament, que el paio en realitat estava malhumorat aleshores simplement perquè estava lesionat i que ara torna a estar d’humor perquè ja torna a jugar a futbol), el fenomen argentí es mostra generós i comprensiu amb tothom, i destensa l’ambient just a temps. “La pilota no es taca”, va dir Maradona. El Barça, tampoc, ha decidit Messi.