Ha mort un senyor de Barcelona
Els últims temps li van ser molt adversos –bravo pel tennis espanyol, que no el va deixar tirat– i, així i tot, Andrés Gimeno va ser incapaç de perdre la figura elegant, el tracte gentil i el carnet de soci fundador del club de la bona gent, al qual pertanyia des de petitó.
Un senyor de Barcelona que jugava a tennis com els àngels per criança –el seu pare i mentor era entrenador de l’RCT Barcelona–, físic i posat. Uns tenen aires de futbolista i d’altres maneres de tennista, un esport sense contacte físic que atresora –com el rugbi– els últims indicis de cavallerositat, un concepte en desús però inevitable en l’hora del comiat del gran Andrés Gimeno.
Un soci de l’RCT Barcelona explicava el malestar entre alguns quan “el fill d’en Gimeno” es va fer professional el 1960, l’any que es va convertir en el primer espanyol guanyador del Comte de Godó –a la primera edició, el 1953, ja en va ser jutge de línia–.
Després d’un prometedor Wimbledon, el rei Mides del tennis es va esforçar a contractar-lo per a un circuit paral·lel de professionals, els integrants dels quals quedaven exclosos dels Grand Slams i la Copa Davis. “Jack Kramer va venir a Barcelona expressament per endur-se el nostre Andrés Gimeno”, assenyalava La Vanguardia del 13 de juliol del 1960. L’anomenada “troupe de Jack Kramer” el va fer invisible durant molts anys, però en va depurar el joc –competia amb gegants com Pancho Gonzales, Ken Rosewall o Rod Laver, i en tota mena de superfícies–, li va permetre conèixer món com ningú i “ens” el va tornar fet un gentleman.
Hauria guanyat algun Grand Slam si hagués estat “amateur” i contribuït a aconseguir la Copa Davis? Probablement, però sempre va demostrar que era dels que “el que està fet està fet”. Al cap i a la fi, va poder gaudir d’aquell altre tennis, del qual es parlava tan poc a la premsa. “L’Andrés era dels que no es queixaven mai de res”, recorda Manolo Orantes, bon amic.
El final de la divisió entre professionals i “amateurs” va arribar per a ell el 1968. Encara li va quedar temps per deixar empremtaal panorama patri, dominat pels Supermanueles (Orantes i Santana), via Copa Davis, amb menció especial als dos individuals que va guanyar a la semifinal a Barcelona contra els EUA el 1972. L’any de la seva inesperada victòria a Roland Garros davant el local Proisy (una sorpresa per a tothom: aquell dia feia la primera comunió la seva filla, data que va donar per bona).
Vaig tenir el privilegi de sopar amb Gimeno i Nacho Calvo –comentaristes de TVE– a Ginebra el setembre del 1998 després de la primera jornada de l’Espanya-Suïssa, final de la Copa Federació. Feien un Reial Madrid-FC Barcelona i ens en vam anar a veure’l a la Casa de Galícia (o d’Astúries). Agradable, senzill, sense cap indici de vanitat.
I, com sempre, conciliador: Andrés Gimeno era perico.