Sem­pre

La Vanguardia (Català) - - ESPORTS - Toni Segarra T. SEGARRA, pu­bli­cis­ta

Po­sem que és ve­ri­tat. Po­sem que quan l’equip ju­ga mala­ment, ju­ga mala­ment per­què no en sa­ben més, per­què són molt do­lents: mi­ra’ls, no són capa­ços de fer du­es pas­sa­des se­gui­des; amb aques­ta gent no anem en­lloc. És just lla­vors quan més cal ani­mar, quan cal ani­mar sen­se pa­rar, fort, com bo­jos, per­què tre­guin el mi­llor d’ells, en­ca­ra que si­gui poc, aquest poc que se­gur te­nen dins, aquest poc que te­nim tots quan al­gú creu en nos­al­tres.

Po­sem que no és ai­xò. Po­sem que aquell dia ju­guen mala­ment per­què no els do­na la ga­na, per­què no es­tan com­pro­me­sos amb la sa­mar­re­ta, mer­ce­na­ris, na­nos que no­més pen­sen en els di­ners, ja no és com abans. Doncs cal con­ti­nu­ar ani­mant per do­nar exem­ple, per en­se­nyar-los què som, per­què s’as­sa­ben­tin de què és l’Es­pa­nyol, per de­mos­trar-los que nos­al­tres no de­fa­lli­rem mai, que ai­xò no es­tà per­mès. Que ells fa­cin el que vul­guin, però nos­al­tres sen­se pa­rar, sem­pre.

Po­sem que el que pas­sa és que els de da­vant són mi­llors, o aquell dia es­tan més fins; no hi ha res a fer, han xu­tat a por­ta du­es ve­ga­des i han fet dos gols. De ve­ga­des pas­sa. Cal ani­mar per­què aquell dia, com di­uen els meus amics ar­gen­tins, to­ca re­mar en al­mí­var de llet, i re­mar en al­mí­var de llet ha de ser ex­te­nu­ant. Ani­mar, i ani­mar, i ani­mar, per re­ga­lar l’oxi­gen que fal­ta i l’alè que s’es­go­ta.

Po­sem que és una qües­tió de con­fi­an­ça; ja se sap, el futbol és un es­tat d’ànim. Els re­sul­tats no acom­pa­nyen, tot es tor­ça, no surt res bé, de­pres­sió, malen­co­nia. Aquí ens cor­res­pon a nos­al­tres in­fon­dre l’ànim per­dut, ai­xe­car i acom­pa­nyar, fer cos­tat, braç a braç, no de­fa­llir. Per­què si de­fa­llim nos­al­tres...

Po­sem que no és res d’ai­xò. Po­sem que és l’en­tre­na­dor qui no es­tà a l’al­tu­ra, que no ser­veix. Mi­ra’l, si no s’acla­reix, no en­de­vi­na la te­cla, sem­pre s’equi­vo­ca amb els can­vis; aquest equip no es­tà fet per al 4-4-2, tam­poc per al 4-3-3 i menys per al 3-5-2. Però com és pos­si­ble que no ju­gui Me­len­do! Però com és pos­si­ble que ju­gui! És igual, fa­ci el que fa­ci el mís­ter, nos­al­tres a la nos­tra, a ani­mar, a en­se­nyar-li al se­nyor que fa les ali­ne­a­ci­ons que és igual, que se­rem on to­ca, co­llant, llan­çant fla­ma­ra­des, aplau­dint tant els seus er­rors com els seus en­certs, si n’hi ha. In­fa­ti­ga­bles, in­ven­ci­bles. Cal ani­mar sem­pre. Si no­més ani­mem quan ju­guen bé, lla­vors no ani­mem mai. Per­què, quan ju­guen bé, són ells els que ens ani­men a nos­al­tres.

Si no­més els ani­mem quan ju­guen bé, lla­vors vol dir que no els ani­mem mai

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.