Olga Tokarczuk i Peter Handke coronen l’olimp literari
‘La Vanguardia’ avança extractes de les pròximes novel·les dels premiats
Com si es pogués viure en un planeta amb dos sols (i per què no?), ahir l’Acadèmia Sueca va atorgar dos premis Nobel de Literatura: a la polonesa Olga Tokarczuk (Sulechów, 1962) i a l’austríac Peter Handke (Griffen, 1942). La primera correspon oficialment al guardó del 2018, suspès pels escàndols que van sacsejar l’Acadèmia, i el segon, al d’aquest any. El secretari perpetu de la institució, Mats Malm, que s’estrenava en aquest tipus de compareixences –en aquest sofert càrrec, això de “perpetu” sembla irònic, perquè n’hi ha hagut quatre els últims deu anys–, va comparèixer amb puntualitat escandinava a la una del migdia i va argumentar, amb les frases sintètiques característiques de la institució, el veredicte del jurat: Tokarczuk l’obté per “una imaginació narrativa que, amb una passió enciclopèdica, simbolitza el creuament de fronteres com a forma de vida”; i Handke és distingit per una obra que, “plena d’ingenuïtat lingüística, ha explorat la perifèria i la singularitat de l’experiència humana”.
L’última obra de Tokarczuk és la seva novel·la Cos, que Rata publicarà d’aquí uns dies en català, i Anagrama a finals de mes en castellà. Llicenciada en Psicologia, ha publicat novel·les, contes i poemaris. Les seves dues obres més conegudes fins ara eren Un lloc anomenat Antany (1996) i Sobre los huesos de los muertos (2009), un thriller metafísic i ecologista adaptat al cinema per Agnieszka Holland i protagonitzat per una enginyera de camins retirada que ensenya anglès en una escola rural i que haurà d’afrontar una sèrie d’assassinats de caçadors furtius. L’obra de Tokarczuk barreja el real amb el metafísic, uneix el racional i l’irracional, amb personatges que s’entrecreuen formant un fresc de grans dimensions, una mena de trencaclosques transcendent.
Tokarczuk va declarar ahir que està “molt orgullosa” que els dos premis d’aquest any siguin per a escriptors de l’Europa central, on “hi ha problemes amb la democràcia”, i va esperar que “en certa manera infongui algun tipus d’optimisme, ja que tenim una cosa per dir al món, encara estem actius i encara tenim la capacitat d’expressarnos”. L’escriptora anava amb automòbil per Alemanya quan va rebre la trucada anunciant el guardó.
Peter Handke, dramaturg i novel·lista, és autor d’obres com La por del porter davant del penalty (1970), Cavalcada sobre el llac de Constança (1970) o La gran caiguda (2014). Ahir es va mostrar “sorprès” per la concessió del Nobel, que va qualificar de decisió “molt valenta”
“El Nobel està molt bé, però les petites minories no es tenen en compte”
“Hi ha problemes de democràcia a Europa, però encara tenim el poder d’expressar-nos”
tenint en compte “totes les querelles” de tipus polític que va protagonitzar en el passat, com el seu suport al poble serbi durant la guerra dels Balcans. L’autor va parlar amb la premsa, dret, al descurat jardí de casa seva, a Chaville, al sud-oest de París, a prop de Versalles. El guardonat, que va rebre la notícia per telèfon, acabava de tornar del seu llarg passeig diari pel bosc. Portava unes floretes grogues a la butxaca de l’americana. Malgrat l’alegria, Handke va ser crític, en declaracions a La Vanguardia, amb el fet que no arribin al Nobel escriptors de països molt petits i de minories. Va esmentar, per exemple, l’escriptor Florian Lipusch, de la minoria eslovena a Caríntia (Àustria): “En el sentit de Goëthe, és weltliteratur [‘literatura planetària’]”. “Però aquestes petites minories no es tenen mai en compte per al Nobel –va afegir–. Hi ha una cosa equivocada. La universalitat del premi és una bonica afirmació
però també es pot criticar. Els petits premis per a les regions són potser més seriosos que els grans premis”. Va puntualitzar que, quan fa uns anys va dir que el Nobel s’havia de suprimir, es referia a la seva actitud com a lector, no pas com a autor. –Anirà a Estocolm? –Sí, si Déu vol, sí. –Des de la talaia del Nobel com veu el món d’avui?
–Aquesta és una pregunta que l’ha de fer a altres persones, a si mateix. No li puc donar cap titular. Hi ha molts mons, mons molt diversos. De vegades passa una cosa molt insignificant i penso: “Això és el món”.
–Avui la notícia al món és l’ofensiva turca al nord de Síria.
–[amb ironia] Demà agafaré una bicicleta i me n’aniré al nord del Kurdistan... Conec molts kurds. Parlem molt... No tinc autoritat per contestar a la seva pregunta.
Handke va reconèixer la seva “afecció” per Espanya, pels seus paisatges, font d’inspiració d’algunes de les seves obres. Sobre els autors espanyols que més l’han influït, va destacar sant Joan de la Creu, santa Teresa d’Àvila i Cervantes. No va entrar en la pregunta sobre els nacionalismes. “Distingeixo entre nacionalisme i patriotisme”, va matisar. “Quan algú que no coneix bé els austríacs insulta Àustria, jo la defenso, i així esdevinc patriota”.
En fi. És l’hora de la literatura. Milions de persones a tot el món han començat a anar a llibreries i biblioteques a aconseguir obres d’aquests dos autors. Benvingut sigui el Nobel un cop més.