Una manifestació diferent

Excepte el cosí d’aquell, ja gairebé ningú no dubta que el canvi climàtic ens porta a una deriva tràgica. En la manifestació de protesta: una confluència de preocupacions. Una manifestació diferent. Un públic debutant encara sense ideologia. Ni verí. Poques accions resulten tan esperançadores com una marxa de púbers i adolescents. La joventut i les seves etapes iniciant el dur camí del compromís vital. Un alarmisme recent els desperta. I una ressonància social, ambiental.

És candorós veure vells i joves coincidir en una mateixa litúrgia. O no del tot: la ingenuïtat i el regust són difícils de congeniar. Ni la ràbia amb la innocència. Aquests joves són els hereus d’un món residual. Segons com es miri: una despulla. Sabran perdonar-nos? Els joves imiten els joves –i els grans?–, i la seva líder ambientalista té 16 anys i un tracte mediàtic d’estrella de rock. Mentrestant, els polítics caminen ensopegant amb el seu psicodrama. Abstrets. Sense un sol projecte audaç. El seu pervindre: el vot. I mantenir-se en la pomada.

La passió, el crit i l’aprenentatge acadèmic expressats, transcrits, en pancartes, gairebé, totes individuals. A pols, cartró, pinzell i aerosol. Grafitis en moviment. Material escolar. Feines manuals a la intempèrie, de passeig urbà. Consignes i acusacions. I tota la tendra placidesa de la gent que se sap sense poder, però… amb futur. Són ells els destinataris d’aquest esfèric i enorme solar, històric en guerres, catàstrofes i calamitats. Del planeta cicatritzant-se. Assecant-se. Anunciant agonies.

Fins i tot les causes més justes tenen la seva caricatura. La marea juvenil esquitxada de progres de tota la vida abraçats a la seva enyorança i de nou en marxa. Progres reciclats per un dia. Fetitxistes de les manis. “Què sabran aquests xavals”. Famílies passant la tarda, formant part d’una escenografia eufòrica, alegre, tranquil·litzadora; de final d’estiu. La transversalitat de la processó a la pell bronzejada o pàl·lida, una distinció frívola de l’origen social. Del prestigi de l’escola. Del criteri familiar. De les xarxes.

L’assumpte és dramàtic i la seva solució arriba tard. De la pressió ciutadana global depèn que tot no acabi en una sèrie de televisió, en una moda, en un negoci, en un marxandatge planetari. En coartada per a productes i pastura de tertulians. En justificacions polítiques. O en pur màrqueting...