Roses

Qui els havia de dir a les Tretze Roses, afusellades el 1939 per haver militat a les Joventuts Socialistes Unificades, que es convertirien en inesperades protagonistes d’una campanya electoral vuitanta anys després de la seva mort? Suposo que el lector està al corrent de la polèmica oberta pel secretari general de Vox, que fa uns dies les va acusar ni més ni menys que d’haver estat violadores, torturadores i assassines. Les declaracions de Javier Ortega Smith només poden ser producte de la ignorància o la maldat o, més probablement, de les dues coses alhora. La seva visió del segle XX espanyol és aberrant: no en té prou amb reivindicar únicament les víctimes del seu propi bàndol sinó que ha de desposseir les de l’altre de la seva condició de víctimes. Aquest és el seu resum de la Guerra Civil: nosaltres vam posar les víctimes; vosaltres, els rojos, vau posar els botxins. Passa, tot i això, que la realitat no és mai maniquea. A aquelles tretze noies ni tan sols se les va acusar en el seu moment de violar, torturar ningú o matar ningú. El consell de guerra que les va condemnar a mort ho va fer per un delicte d’“adhesió a la rebel·lió”. En altres paraules, per la seva lleialtat a la República. Sí, senyor Ortega: el 1939, els tribunals castrenses de Franco podien afusellar-te només per ser republicà.

La història la conec bé perquè, cap als anys 2005 i 2006, vaig dedicar uns quants mesos de la meva vida a escriure el guió de la pel·lícula Las 13 rosas que després rodaria Emilio Martínez-Lázaro. La idea de la pel·lícula se li va ocórrer al productor Pedro Costa després de llegir la documentada investigació del periodista Carlos Fonseca. Qui vulgui saber a què es van dedicar aquelles tretze noies durant la contesa ho trobarà al seu llibre, titulat Trece rosas rojas: unes treballaven en orfenats o hospitals, altres en tallers de confecció o com a cobradores de tramvies. El llibre de Fonseca va ser la meva principal font d’informació, però a més, en companyia de Costa i MartínezLázaro, em vaig entrevistar amb algunes dones que havien compartit captiveri amb les tretze joves. Una d’elles, empresonada quan només tenia setze anys, era Carmen Cuesta, que les Roses anomenaven la Peque. Una altra, companya de cel·la d’algunes d’elles, era Ángeles García-Madrid. Totes dues van ser condemnades a dotze anys de presó per “auxili a la rebel·lió militar”, una altra d’aquelles peculiars denominacions que els tribunals franquistes aplicaven a les simpaties pel socialisme o la República. Els seus testimonis em van ser molt útils per descriure les condicions de vida dels milers de dones republicanes amuntegades a la insalubre presó de Ventas.

Però la visita que recordo millor és la que vaig fer al fill de Blanca Brisac, la més gran de les Tretze Roses (vint-i-nou anys), l’única de totes que havia estat mare. El seu afusellament és inexplicable fins i tot des de la lògica genocida. Sense militància política coneguda i fervent catòlica, estava casada amb un músic que durant la guerra s’havia fotografiat aixecant el puny. El petit Enrique García Brisac, que aleshores tenia onze anys, va perdre els seus pares la mateixa matinada d’agost del 1939: a ell el van afusellar primer en un grup de quarantatres homes, a ella poc després junt amb les altres dotze noies.

Quan el vaig conèixer, vivia amb uns familiars a Villaviciosa de Odón, als afores de Madrid. El pis era en un edifici de recent construcció i no mostrava aquell enfarfegament habitual als habitatges antics. Hi havia pocs ornaments, i entre ells destacava un baix relleu amb l’efígie de la Pasionaria i aquella frase tan citada que no és seva però se li sol atribuir: “Val més morir dempeus que viure de genolls”. A primera vista, tot encaixava: un home marcat aviat per una injustícia tremenda, una vida viscuda sota el signe de l’odi a un règim criminal, una simpatia inevitable per la principal força de resistència al franquisme... Doncs no. Res d’això. L’Enrique no havia estat mai comunista i tenia aquell baix relleu només perquè uns mesos abans l’hi havien regalat en un homenatge a les Tretze Roses.

La seva història és la d’un nen acollit per uns familiars de dretes, que el van educar com s’educava llavors els fills dels rojos: esmentant poc els pares però assegurant-se que el noi recordés els seus errors, no fos cas que li agafés per reincidirhi. Per sobre de l’amor filial, per sobre de la ràbia, hi havia un sentiment que actuava com el més subtil i eficaç mecanisme de repressió. Aquell sentiment era la vergonya. Quan vaig visitar l’Enrique, ja octogenari, començava a alliberar-se d’aquella vergonya irracional que l’havia tenallat als onze anys: la vergonya de ser fill de rojos, fill d’afusellats. En aquests temps en què hi ha tanta gent que des de la comoditat del sofà s’arroga la condició de víctima, sembla increïble que un home com ell, que va ser víctima de veritat i per partida doble, trigués tota una vida a adonar-se’n.

Recordo la visita al fill de Blanca Brisac, l’única de les tretze noies afusellades que havia estat mare