Llengua uniformada

Sembla una equació simple: la política la protagonitzen els polítics; la justícia, l’exerceixen els jutges; la premsa descriu la realitat i la interpreta, i els uniformats assumeixen les ordres i les compleixen. Amb més o menys variacions, aquest és el quadre bàsic d’una democràcia moderna, la salut de la qual depèn de l’equilibri entre poders i del respecte als límits de cadascun d’ells. Tanmateix, quan aquests límits es desdibuixen i es barregen els papers, tot l’Estat de dret es ressent i, amb ell, els valors i les llibertats que preserva.

Aquest és, potser, l’aspecte més preocupant de l’Espanya d’aquests temps: la fragilitat de la independència de cada un dels poders, i el transvasament de funcions entre ells. És a dir, polítics que fan de periodistes, jutges que semblen polítics, periodistes que fan de jutges, i la barreja de tot plegat, per a preocupació ciutadana. Però el més greu sempre és, en democràcia, quan els uniformats obliden els límits precisos de l’uniforme i cauen en la temptació de fer de polítics, de jutges i de periodistes, en un totum revolutum d’alt voltatge. Si algun estament és sensible, és el de l’uniforme, i precisament per això, qualsevol abús de funcions provoca grans terratrèmols. És a dir, l’uniforme ha de complir ordres, però no provocar mai incendis, i menys amb benzina afegida.

Tot i això, a l’Espanya d’aquests temps es pot escoltar un cap d’un estament militar –que comanda milers de membres armats– fent de polític, ideòleg i jutge, i alimentant un discurs de confrontació enmig d’un conflicte territorial i a les portes d’una situació d’enorme dificultat. El míting que ha perpetrat el general Pedro Garrido ha estat una provocació tan desfermada i irresponsable, que no és estrany que la delegada del Govern espanyol hagi demanat disculpes als Mossos en nom d’Interior. Cal agrair la diligència de Teresa Cunillera, encara que també cal esperar les sancions pertinents. Però no deixa de ser realment preocupant la normalitat amb què pot passar una cosa tan anormal –i letal– en democràcia i que no hi hagi una alarma generalitzada. Més enllà del debat sobre el paper dels cossos policials a Catalunya i del paper concret de la Guàrdia Civil, que és un cos militar (cal no oblidar-ho), existeix l’abecé bàsic d’un Estat de dret: un cap militar ha d’estar callat. El silenci polític no és una formalitat, ni un simple atribut de l’uniforme, és una exigència de la democràcia, sense la qual no es pot portar uniforme. Garrido, amb el seu discurs, no el va honrar. El va contaminar.

El silenci polític no és un atribut de l’uniforme, és una exigència de la democràcia