Lisbeth
Hi ha la teoria que, quan es llegeix un llibre de ficció, els lectors acostumen a posar cares als personatges. En aquest sentit, el cinema i la televisió han ajudat a generar aquesta mena de mecanisme mental i automàtic que sol ser molt comú entre els devoradors de novel·les. Sovint els lectors visualitzen els seus personatges amb les cares d’actors i actrius.
Posem el cas de dues novel·les del periodista dels Estats Units Tom Wolfe (1930-2018). En el cas que rellegim el seu La foguera de les vanitats (1987), és molt difícil no imaginar que el protagonista, Sherman McCoy, sigui Tom Hanks, l’actor que el va interpretar a la pantalla gran. En una altra de les novel·les del creador del nou periodisme, Tot un home (1998), de la qual no es va rodar mai cap pel·lícula, una majoria de lectors posaven cara al protagonista, Charlie Croker, i triaven Jack Nicholson, segons un estudi que al seu dia va dur a terme la revista Time.
En el moment de la lectura del sisè lliurament de la sèrie Millennium, creada per Stieg Larsson, El que no mata et fa més fort (Destino), la novel·la signada per David Lagercranzt, als lectors que han vist les cinc pel·lícules relacionades amb el tema els pot sorgir un problema.
La protagonista de la ficció de Larsson, la genial i extraordinària hacker Lisbeth Salander, ha arribat a la pantalla gran en una minisèrie televisiva de tres capítols i en dues produccions cinematogràfiques.
A la televisió, el 2009, la productora sueca Yellow Bird va llançar Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d’aire. L’heroïna Lisbeth Salander en aquella minisèrie va ser l’actriu sueca Noomi Rapace.
Hollywood no va voler mantenir-se al marge del fenomen Millennium, i el 2011 la Metro es va unir a Columbia Pictures i Yellow Bird per estrenar Els homes que no estimaven les dones. En aquella ocasió la Lisbeth va ser interpretada per l’enigmàtica actriu nord-americana Rooney Mara.
El 2018 es va estrenar a les pantalles l’últim treball relacionat amb l’obra de Larsson. Millennium: El que no et mata et fa més fort. Aquesta vegada la Lisbeth va ser interpretada per Claire Foy (The Crown). Qui és la millor? Rapace, Mara o Foy? Seria interessant saber qui tenen al cap els lectors del sisè i últim lliurament i repassar les crítiques cinematogràfiques per descobrir comparatives, però en realitat l’únic que val és el que pensa cadascú. Per molts, Mara va ser una Lisbeth de luxe i Foy una sorpresa. Amb tot, Rapace, amb moltes més hores de metratge i sueca amb arrel espanyola, és la referència lògica.
La imatge de la Salander de Rapace, transformada en una deessa punk a l’hora d’enfrontar-se al seu judici final, no només és una escena inoblidable de la història de la televisió, sinó que potser confereix a aquesta actriu el mèrit d’estar en el nostre subconscient quan llegim l’últim lliurament de la increïble història que va idear Larsson i el va immortalitzar.