“Ben jugat!”
Ahir les pistes del nostre club eren més lentes; les xarxes, més altes; les pilotes, més pesades, i els nostres cossos més engarrotats. Ens faltava Andrés Gimeno, el nostre soci número 16, el nostre gran campió, i, per sobre de qualsevol palmarès, el nostre amic proper i còmplice.
Durant vuit dècades l’Andrés va reflectir amb indiscutible precisió la raó de ser del Reial Club de Tennis Barcelona el 1899 com a entitat esportiva i social. El seu pare, l’Esteban, professor del club, li va ensenyar els secrets de la tècnica sense oblidar els valors heretats dels nostres pioners: humilitat, sacrifici, il·lusió, camaraderia i compromís. A tots ells l’Andrés hi va afegir el talent natural per convertir-se en un referent del tennis internacional i en el nostre gran ambaixador.
Una de les frases més sentides al club és el “Ben jugat!”, mentre encaixàvem les mans al final dels partits. L’Andrés va jugar sempre bé, extremament bé, com el mestre que era. Ho va fer a les competicions infantils, als tornejos familiars, als tornejos en què defensava els colors del club i en l’etapa internacional. Ho va fer sempre que va ser requerit per a qualsevol iniciativa, consell o projecte.
El 1954, l’Andrés va picar l’ullet a la història guanyant per primera vegada el nostre campionat social. No va ser un partit més. Aquella final contra Joaquín Tort va ser l’últim partit a la nostra icònica seu de Ganduxer. L’Andrés va jugar i va guanyar l’últim match-ball a Ganduxer minuts abans que comencés la demolició del xalet i la destrucció de les pistes, en què el final de festa va ser un partit social de futbol improvisat.
A les nostres instal·lacions actuals va projectar la seva figura amb pas ferm al tennis internacional. Hi va haver molts èxits, però dos somriures prevalen sobre qualsevol moment. el primer, quan el 1960 va aixecar emocionat el Trofeu Comte de Godó. El segon el 1972, quan, després d’anys brillant en el tennis professional, va conquerir Roland Garros i es va convertir en el primer espanyol i soci del club a afegir el seu nom al palmarès individual d’un Grand Slam. Després de la seva retirada, el 1973, no va trair mai els seus valors i les nostres essències.
La vida, d’alguna manera, és com un dia de primavera, que pot combinar sol, lluna, núvols, fred, calor, vent o calma. Ahir les pistes del nostre club eren lentes, les xarxes més altes i el dia gris i pesat. Però la llavor que hi va plantar Andrés Gimeno està tan arrelada a les nostres vides que ens tornarà a tots, com la primavera, la passió i la il·lusió per recuperar-nos. Gràcies infinites per tot, Andrés. Vas ser primer el mirall en què mirarme, després el meu professor a l’escola i el meu company i amic en les proves per equips. Els socis de l’RCTB-1899 no t’oblidarem mai.