Llança i tremolor
La documentalista Corinna Belz es va trobar una nota escrita amb llapis al reixat de ferro forjat que vetava el pas al domicili de Peter Handke, a la localitat francesa de Chaville, que deia: “Soc al bosc. Pot ser que tardi una mica”. Em pregunto si la trucada de l’Acadèmia Sueca, en els moments previs a l’anunci públic, deu haver agafat l’escriptor al bosc –i m’imagino el timbre del telèfon, perquè algú que ha dedicat un assaig al jukebox segur que conserva un fix, ressonant pel seu domicili espartà– anant a buscar bolets, una de les seves grans aficions. I si començar parlant de bolets per celebrar tot un premi Nobel el sorprèn és que no ha llegit Handke, perquè el diminut, el més proper i terrenal, ha estat una porta d’entrada recurrent al transcendent. “El petit món. La meva salvació”, va arribar a declarar. Una altra manera de dir que la vida està en els detalls que ens envolten. Davant el misteri de l’existència i la manera de suportar-la, l’austríac ha interrogat la natura sense parar i ha exaltat fins i tot el menys novel·lesc (cas del bany a El lugar silencioso).
Davant la notícia, d’altres deuen haver pensat, amb certa sorna, com s’ho deu haver pres Bernt Hagvet, el professor de ciència política que va comparar la concessió del premi Ibsen del 2014 al mateix autor amb el fet que Goebbels rebés el premi Immanuel Kant (un altre noruec il·lustre, Karl Ove Knausgaard, li va dedicar un assaig-lloa amb motiu del guardó, que ha trobat forat al volum final de La meva lluita). Però si Handke ha estat un imant per a la polèmica és perquè abans ha exercit d’intel·lectual pur, és a dir, de subjecte que s’ho qüestiona tot, algú que fuig de les respostes fàcils, dels relats assumits, i que es posiciona i ens sacseja, que es taca i ens fa venir esgarrifances. I perquè, abans de tot, Handke va patir traumes profunds que el van fer mirar cap a les profunditats de si mateix (suïcidi matern, alcoholisme del seu padrastre) i pensar/ pensar/pensar sense parar, fer-se
Davant el misteri de l’existència, Handke interroga la natura i exalta coses com el lavabo o el ‘jukebox’
amo d’una erudició aclaparadora i desenvolupar una polivalència artística (poeta, novel·lista, assagista, guionista i director de cinema, dramaturg, crític literari, traductor...) a l’abast de pocs.
Handke també exemplifica modèlicament la visió de l’autor reclús –recordo, quan treballava per a una revista literària, els intents reiterats per contactar-lo telefònicament que s’acabaven amb peticions de tornar a trucar més tard, o cruixits de fax, o sons de trucada interminables– i disciplinat fins a la neurosi, l’explorador de l’inefable que necessita una solitud i un silenci de ferro, l’artista que viu en el llenguatge (que el meravella i el frustra alhora), un individu que davant la càmera de la documentalista expressava la seva convicció que la millor manera d’inaugurar una casa no era fent una festa, sinó tancant-s’hi a crear un llibre nou.
Un fragment del seu cèlebre poema Cançó de la infància recitat a la pel·lícula El cielo sobre Berlín –el guió el va escriure amb el director Wim Wenders– deia: “Quan el nen era nen / va llançar un pal contra un arbre com una llança / i encara és allà tremolant”. I sí, la seva obra és alhora llança (travessa, fereix, dol) i tremolor (acaricia, commou, consola).