El cap al món
Vaig estudiar psicologia en una ciutat comunista gran, llòbrega, el meu apartament era en un edifici que durant la guerra havia estat seu de la divisió de les SS. Havien construït aquella part de la ciutat de les ruïnes del gueto, era fàcil de percebre quan ho observaves bé (tot el barri era un metre per damunt de la resta de la ciutat). Un metre de runa. Mai no m’hi vaig sentir bé; entre els nous blocs i les placetes esquifides sempre bufava el vent, i l’aire glaçat era particularment dolorós, em tallava la cara. En el fons, a pesar de tota aquella construcció, era un lloc que pertanyia als morts. Encara ara segueixo somiant l’edifici del departament, els seus passadissos amples, com si s’haguessin perforat a la roca, llisos pels peus de la gent, les vores gastades de les escales, la barana polida per les mans, les marques gravades en tot l’espai. Potser era per això que temíem l’aparició d’esperits.
Quan deixàvem anar rates en aquell laberint, sempre n’hi havia una que contradeia la teoria i a la qual li eren ben bé igual les nostres hipòtesis enginyoses. Es posava dreta a dues potes, sense estar gens interessada en el premi al final del recorregut experimental; contrària als privilegis del condicionament de Pàvlov, ens clavava una mirada, i després girava cua o es lliurava sense presses a examinar el laberint. Buscava alguna cosa en els passadissos laterals, intentava cridar l’atenció. Esgüellava desorientada, i aleshores les noies, en contra de les regles, la treien del laberint i l’agafaven en braços.
Els músculs d’una granota morta, tota estesa, es corbaven i es posaven rectes al dictat dels impulsos elèctrics però, d’una manera que encara no havia estat descrita en els nostres manuals, ens feien senyals, i les extremitats feien uns gestos evidents d’amenaça i de mofa, la qual cosa contradeia la sacrosanta fe en la innocència mecànica dels reflexos fisiològics.
Aquí ens van ensenyar que el món es pot descriure, i fins i tot aclarir amb l’ajut de respostes senzilles a preguntes intel·ligents. Que en la seva essència és impotent i mort, que el governen unes lleis força simples que cal aclarir i presentar, i millor encara si es fa servir un diagrama. Ens demanaven experiments. Formular hipòtesis. Comprovar. Ens van introduir en els misteris de l’estadística, tot creient que gràcies a ella es poden descriure perfectament totes les regularitats del món, que un noranta per cent és molt més significatiu que el cinc per cent.
Però avui ja sé una cosa: qui busca ordre que eviti la psicologia. Millor que es decideixi per la fisiologia o per la teologia, almenys tindrà un suport sòlid, o en la matèria o en l’esperit; no relliscarà en la psique. La psique és un objecte d’investigació molt insegur.
Tenien raó aquells que deien que no es tria aquesta carrera per assegurar-se després una feina, per curiositat, o per la vocació d’ajudar els altres, sinó per un motiu molt més simple. Molt em temo que tots teníem algun defecte profundament amagat; encara que de ben segur fèiem la impressió de ser persones joves, sanes, intel·ligents, era un defecte dissimulat, camuflat destrament en els exàmens d’ingrés. Un fardell d’emocions estretament entrellaçades, esfilagarsades com aquells estranys tumors que de vegades es troben en el cos humà i que es poden veure en els museus que siguin dignes d’anatomopatologia. Però podia ser també que els examinadors fossin persones de la mateixa mena i en realitat sabessin què feien? Així nosaltres seríem els seus hereus. Quan a segon van tractar com funcionaven els mecanismes de defensa i vam descobrir amb admiració la potència de la nostra psique, vam començar a entendre que si existís la racionalització, la sublimació, l’eliminació, totes aquelles estratègies que ens oferíem a nosaltres mateixos, que si es pogués mirar el món sense cap protecció, de manera honesta i atrevida, aleshores ens esclataria el cor.
Vam saber en aquella carrera que estàvem construïts de defensa, d’escuts i de cuirasses, que érem ciutats on l’arquitectura es reduïa als murs, les torres i les fortificacions; estats de búnquers.
Tots els tests, les entrevistes i les recerques ens les fèiem mútuament els uns als altres i després de tercer jo ja sabia dir què em feia mal; era com descobrir el propi nom secret amb el qual s’entra en una iniciació.
No vaig estar gaire temps exercint aquella professió que havia après. Durant una de les meves sortides, quan em vaig quedar sense diners en una gran ciutat i treballava netejant habitacions d’hotels, vaig començar a escriure un llibre. Era un conte sobre el viatge, per llegir al tren, un llibre que era com si l’escrivís per a mi mateixa. Un llibre com un canapè, per empassar-se’l de cop, sense mossegar.
Era capaç de concentrar-me com calia, durant un temps em vaig convertir en una orella monstruosa per escoltar els xiuxiueigs, els ecos i la fressa; les veus llunyanes que arribaven de darrere d’alguna paret.
Però no em vaig arribar a convertir mai en una autèntica escriptora o, més aviat, en un escriptor, perquè aquesta paraula amb el gènere masculí sona molt més important. La vida sempre se m’esquitllava. Només topava amb les seves marques, amb unes miserables pells mudades. Quan apuntava a la seva posició, ja era en un altre lloc. Tan sols trobava signes, com el que es deixa a l’escorça dels arbres als parcs: “He estat aquí”. En la meva escriptura, la vida es transformava en històries incompletes, en rondalles oníriques, en trames confuses, es mostrava de lluny en algunes increïbles perspectives desplaçades o en talls transversals, i es feia difícil inventar algunes conclusions pel que fa a la totalitat.
Qui hagi intentat mai escriure una novel·la sap que és una tasca molt dura, és sense cap dubte una de les pitjors maneres de tenir una feina per un mateix. Tot el temps cal quedar-se en un mateix, en una cel·la d’una sola persona, en una solitud absoluta. És una psicosi controlada, una paranoia amb una obsessió enganxada a la feina, per això s’han d’eliminar les plomes, els mirinyacs i les màscares venecianes amb què les coneixem, i posar-se més aviat un davantal de carnisser i botes de goma, i un ganivet per obrir les entranyes. (...)