El costat cítric de l’espera
Han arribat les primeres mandarines de la temporada. Sé que tenint en compte els bioritmes de l’actualitat parlar de mandarines és una frivolitat i un malbaratament d’un espai d’opinió publicada que mereixeria alguna cosa més. Però precisament per la severitat del moment ve de gust aferrar-se a certeses domèstiques que no activin ni els ressorts de l’odi ni els de l’histrionisme de l’èpica. Fa anys, les primeres mandarines acostumaven a ser àcides i difícils de pelar. Semblaven dissenyades per a impacients, que matàvem l’espera de les mandarines autèntiques amb succedanis. Avui, en canvi, n’arriben de tota mena: de pell verda, estovades, amb fulla (com acabades de caure de l’arbre) o, com una alternativa vintage a l’oferta: petites i dures de pelar. Tant, que de vegades necessites un ganivet per aplicar-hi tècniques pròpies de pelar taronges que, a escala més reduïda, no acaben de funcionar.
De petit recordo que, a casa, l’arribada de les mandarines era molt celebrada. Al meu germà i a mi ens fascinava un tub de dentifrici amb gust de mandarina que el pare havia portat d’alguna remota república del Pacte de Varsòvia i que dosificàvem en dosis commemoratives (Nadal, l’aniversari de la revolució d’octubre, no fos cas que se’ns acabés...). A diferència del que passa ara, aleshores l’olor de taronja, llimona o mandarina es considerava agradable. Avui, en canvi, observo que entre les noves generacions aquestes olors cítriques es consideren ambientalment agressives o fastigoses, encara no sé si perquè el sentit de l’olfacte s’està sofisticant o perquè tot plegat respon a una democratització del tiquismiquisme. Tampoc sé si el concepte mandarins (que mai no ha tingut equivalent femení) continua vigent; més aviat sospito que els ressorts d’influència cultural o política sectària i elitista segueixen cercles concèntrics d’influència, tan eficaços com arbitraris.
Total, que l’altre dia vaig comprar el meu primer quilo de mandarines de la temporada sabent que n’hauré de dosificar el consum per no disparar els nivells de sucre a la sang. Primer dubte: a la nevera o fora? Depèn. Si la mandarina pertany a una família de fruits densos i durs, amb consistència de pilota de goma, li convé unes dosis de calor com la que ha fet aquests dies per estovar-se. Si, per contra, té la pell prou gruixuda per ser pelada sense dificultats, amb els dits, es pot mantenir a la nevera sabent que si s’hi està massa temps s’arrugarà i perdrà el punt just de dolçor. Ah, i que ningú no busqui en aquest article cap nivell metafòric connectat amb l’actualitat política. És la conseqüència de la pura desesperació d’uns dies d’espera (de la sentència i les reaccions que provocarà), qui sap si el presagi d’un temps en què ja serà possible dedicar cinc o deu minuts a parlar de mandarines.
Fa anys, les primeres mandarines acostumaven a ser àcides i difícils de pelar