Will sènior contra Will júnior
Géminis
Direcció: Ang Lee Intèrprets: Will Smith, Mary Elizabeth Winstead, Clive Owen Producció: EUA, 2019 117 minuts. Ciència-ficció Will Smith va prestar uns serveis excel·lents en el camp de la ciència-ficció: Independence day , la trilogia d’Homes de negre, Jo, robot o Soc llegenda en donen fe. Fins que va arribar After Earth, que gairebé posa fi a la carrera de Shyamalan, feliçment renascut poc després. Veurem si Ang Lee també es recupera després de l’experiència de Géminis , al cap i a la fi és un cineasta acostumat a tocar registres molt variats i a transitar per tots els gèneres: Sentit i sensibilitat, Tigre i drac, Hulk, Brokeback mountain, La vida de Pi, etcètera.
Géminis és un còctel una mica desconcertant de pel·lícula d’espies i ciència-ficció. Smith compon un personatge arquetípic: el veterà assassí a sou –ètic: només mata terroristes i alts comandaments de l’eix del mal– que, cansat d’haver enviat al purgatori més de setanta persones, decideix retirar-se i viure plàcidament contemplant postes de sol. Com manen els cànons, la jubilació està vetada per a individus com ell, que ara passarà de botxí a víctima i que, sorprenentment, es tindrà a ell mateix o el seu clon, rejovenit uns trenta anys, com a principal enemic. L’argument de Géminis és un autèntic disbarat des de la primera escena, que desafia qualsevol indici de versemblança: el protagonista executa un suposat dolent que viatja en un tren d’alta velocitat a uns quants quilòmetres de distància de l’objectiu del fusell. El disbarat no seria un problema si la pel·lícula hagués optat per l’humor o la paròdia, però sembla prendre’s molt seriosament el que narra i, fins i tot, pretén reflexionar sobre qüestions paternofilials.
L’acrobàtica escena de l’enfrontament entre els dos Smith en una moto cadascun és realment espectacular, i la màgia digital utilitzada per crear l’Smith júnior també és brillant. Avui, però, ja estem molt acostumats a aquests reptes abracadabrants que, per si sols, no fan una bona pel·lícula. Géminis no ho és: aposta molt i acaba oferint poc. I al pobre Clive Owen, què li ha passat? El seu paper de dolent, més que discret, és ridícul.
JORDI BATLLE CAMINAL