D, el vampir de Düsseldorf?
Immersos en el xoc electoral i les tensions de la sentència, aspectes essencials del futur ens passen desapercebuts. Entre ells, la severa crítica al BCE. I encara que és cert que, des d’Alemanya, l’oposició a Draghi ha estat constant, l’extensió i la qualitat dels atacs d’avui són inusuals. Qui els lideren? I quines són les seves objeccions?
El lideratge correspon, com ha estat habitual, a la banca central d’Alemanya, Holanda i Àustria. Però la publicitat d’aquelles posicions és nova: s’ha filtrat que 9 dels 25 membres del Consell de Govern del BCE es van oposar el setembre al reinici de la política de distensió; a més, ha sonat a cop de porta alemany la dimissió, dos anys abans d’acabar el seu mandat, de la representant germànica en el Comitè Executiu del BCE; i finalment, ha sobtat l’insòlit i sever memoràndum contra la política del BCE firmat per antics governadors dels bancs centrals d’Alemanya, Àustria, Holanda o França, a més de per Stark i Issing, execonomistes en cap de la institució.
Quines raons expliquen aquesta situació? Succintament, que el BCE ha deprimit els tipus d’interès per sota del nivell de mercat, com mostra, per exemple, que el deute públic espanyol a 10 anys rendeixi un escàs 0,5%. Amb això, apareixen diversos efectes negatius. Així, consent el finançament monetari del dèficit que, a més de prohibit pel tractat de Maastricht, no pressiona per efectuar reformes ineludibles; posa en perill l’estabilitat financera en deteriorar la rendibilitat bancària, de les companyies d’assegurances o dels fons de pensió;
Entotsolats en els nostres maldecaps, sembla com si l’eurozona hagués de ser-hi sempre, i no és veritat
permet sobreviure a empreses zombis; comporta efectes intergeneracionals perversos en dificultar l’acumulació de recursos a aquells que estalvien per a la jubilació; finalment, fomenta bombolles especulatives (immobiliàries, en deute públic i privat o en accions) que, quan esclatin, poden acabar arrossegant el conjunt de l’economia. Com poden veure, crítiques raonables que, ja fa temps, estan interioritzades per amplis sectors de la societat alemanya, on ha calat la tesi que el seu estalvi és expropiat per beneficiar els endeutats meridionals.
El 1931, Fritz Lang va dirigir una pel·lícula molt famosa, traduïda a Espanya com M, el vampiro de Düsseldorf; i tot i que Frankfurt no és Düsseldorf, això no ha impedit al tabloide Bild Zeitung retocar una foto de Draghi per presentar-lo com un modern comte Draghila, el vampir que roba als estalviadors alemanys. No es riguin d’aquesta ocurrència, perquè les costures de l’eurozona s’estan tensant, i el BCE és crític per a la seva unitat. Però aquí, entotsolats en els nostres maldecaps, sembla com si l’eurozona hagués de ser-hi sempre, i aquestes crítiques no ens incumbissin. No és veritat. La unió monetària només resistirà la pròxima crisi si cadascú carrega el mort. I, per a Espanya, això implica aprofundir en les necessàries i, per cert, gens indolores reformes.