La Vanguardia (Català)

“Si un trauma pot passar en uns segons, també la curació”

Edat? El temps depèn de la connexió amb els altres. Vaig néixer a Bucarest i vaig créixer a Nova York. Tinc la consulta a prop de la zona zero: durant anys vam ajudar la ciutat a recuperar-se. Tinc dues filles i ser jueva m’ajuda a abraçar la diversitat.

- LLUÍS AMIGUET

Quin és el problema que més tracta a la seva consulta? Traumes amb T majúscula, com ara violacions, maltractam­ent domèstic o l’estrès posttraumà­tic en militars; i d’altres amb T minúscula, com ara víctimes de bullying o d’abandoname­nt i solitud.

També aconsella altres pacients?

Tots patim els efectes d’una pandèmia d’afectofòbi­a, que també dificulta la superació dels traumes, perquè els qui els pateixen reprimeixe­n les emocions que generen.

Afectofòbi­a: fòbia a mostrar afecte?

Tenim fòbia a expressar emocions. Ens pensem que mostrar-les és mostrar debilitat i que són una cosa molesta, que ens compromet, perquè el normal és que les tinguem totes sempre sota control.

Ningú no ho diria veient la nostra política.

És que els dos fenòmens, la repressió individual de les emocions i la seva sobreexpre­ssió tribal, estan relacionad­es.

Com?

Tendim a compensar la repressió de les nostres emocions com a individus sobreexpre­ssant-les a l’esfera pública, sovint banal, de

l’esport o la política. Per això, els líders capaços de suscitar més emocions tribals ocupen l’espai públic i, a partir d’aquí, el poder.

Per què qui emociona guanya?

Perquè hem evoluciona­t per convertir les emocions en part de la nostra intel·ligència i capacitat d’adaptació i no ho hem aconseguit sols, sinó en comunitat. Les emocions ens connecten amb tothom.

Som humans en grup.

Ho som, però, en canvi, avui si mostres dolor i dependènci­a dels altres, tens por que et considerin un pesat.

Els meus problemes són meus.

Aquest és el tipus de creences que hauríem de desterrar. Perquè no és cert. Les societats rurals sabien que el trauma havia de ser assumit primer amb rituals de dol en grup: no es deixava mai ningú sol amb la seva desgràcia. I només quan acabava aquest ritual col·lectiu, començava el dol personal.

Els homes les expressen menys?

L’home creu que les emocions li prenen el control de si mateix i de la situació. Les dones també les temen, però tenen més musculatur­a emocional i són més hàbils a l’hora de gestionar-les.

L’ideal avui és ser autosufici­ent. Però és impossible. Hem evoluciona­t per dependre dels altres. I l’ajuda dels altres no et fa més feble sinó més fort. La solidarita­t envers el trauma enforteix també tota la comunitat. És com una asseguranç­a de no solitud davant les desgràcies que tots podem patir. Ens tranquilit­za.

Com tracta vostè una víctima de violació?

Sé que si el trauma pot passar en uns segons, de vegades en una dècima de segon, també la curació.

Com?

Concentran­t-nos en els instants de connexió amb el pacient; de genuïna emoció; de calma. Fa vint anys pensàvem que el cervell només era mal·leable fins als 20 anys; avui sabem que ens adaptem amb ell als desafiamen­ts de tota la vida. I es cura.

Com sap que algú es cura?

Gravo les projecto moltes en primeres les meves sessions classes de amb teràpia estudiants i arriben i profession­als amb el seu i aprecien dolor i com la seva els desgràcia pacients connexió fins que que comença es produeix a transforma­r-los aquell instant de i curar-los.

En què ho noten?

En els gestos, el rostre i sovint en expression­s com ara: “Em sento com si fos jo una altra vegada” o “Ara tinc més energia”. En aquest moment, has reiniciat la seva neuroplast­icitat positiva. Recordo una víctima de violació a la qual per fi vam aconseguir treure del seu mutisme i repetia: “És estrany: tot és tan diferent ara de sobte...”.

Què fa aleshores?

L’acompanyem en aquesta reconnexió amb si mateixa.

Com?

És fàcil que torni a perdre’s en aquest procés, per això ens concentrem en tres coses: connexió, les emocions de patiment i les emocions de curació, que es van activant i acceleren la recuperaci­ó.

Una mena de renaixemen­t?

Veig que ho capta. Despertem en cada víctima la capacitat d’adaptació per superar el trauma. Ho anomenem psicoteràp­ia experiment­al dinàmica accelerada. I tracta de superar la resistènci­a a expressar emocions mitjançant la connexió amb el terapeuta.

Tancar-se no és també protegir-se?

Però si creus que t’estàs protegint negant les emocions també et tanques l’accés a tots aquests preciosos recursos de recuperaci­ó després del trauma de què ens ha dotat l’evolució. I hi accedim molt millor quan connectem amb els altres.

Per altruisme recíproc? Avui empatitzo amb tu i demà tu m’ajudaràs?

I mostrant les emocions recuperem per curar-nos l’enorme quantitat d’energia que necessitàv­em per reprimir-les.

 ?? MONTSE GIRALT ??
MONTSE GIRALT

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain