Diego Fusaro
Nou referent ultra
Diego Fusaro és la figura visible de Vox Italia, un nou partit que barreja de manera populista elements de la dreta i de l’esquerra radical; Fusaro, malgrat el nom del partit, afirma que no té res a veure amb el Vox espanyol.
Dona suport als antivacunes, critica les marxes ecologistes i diu que el capitalisme legalitzarà la pedofília Mediàtic i polèmic, impulsa Vox Italia,
un partit “sobiranista,
populista i socialista”, després del fracàs del govern
Salvini-M5E
Tot just quatre dies després de formar-se el nou Govern italià entre el Partit Demòcrata i el Moviment 5 Estrelles (M5E), el 14 de setembre es creava en un hotel de Roma un nou partit, Vox Italia, que pretén ser una alternativa a la ruptura del govern anterior verd-i-groc de la Lliga de Matteo Salvini i l’M5E. De moment, el nou partit ha fet parlar molt menys que el seu “inspirador” i figura visible, el filòsof polític Diego Fusaro (Torí, 1983), un tertulià de verb pompós que cita constantment Hegel, Marx, Gramsci i Pasolini.
Vox Italia “no té res a veure amb Vox a Espanya; ha estat fa poc que hem sabut que existia”, va afirmar en conversa amb La Vanguardia durant una recent visita a Barcelona per fer una xerrada en una cerveseria sobre l’imperialisme gastronòmic (“a casa només mengem italià”, va dir). “Vox” és un vocable llatí, al cap i a la fi, i es tracta de la veu del poble, ja que el partit és “és sobiranista, populista i socialista”, i ocupa segons Fusaro un espai polític necessari perquè l’M5E se n’ha anat “cap a l’esquerra cosmopolita i Salvini, cap a la dreta liberal”.
Fet l’aclariment, resulta que Vox és “valors de dreta i idees d’esquerra”, un concepte tan identificable que li ha valgut a Fusaro els epítets de roig-i-bru (rossobruno), “marxista imaginari” o tapat de la ultradreta. Però no semblen afectar-lo.
Fusaro ha obert polèmica també a Espanya des de fa uns mesos, des del moment que va seduir sectors minoritaris de l’esquerra, que han publicat i comentat els seus articles i llibres, en què destil·la un discurs antisistema molt assumible: el capitalisme odia els joves perquè els sumeix en la precarietat, el capitalisme odia el poble i la família. I mentrestant, “l’esquerra fúcsia d’avui critica el vell feixisme, que ja no existeix, per donar suport al nou feixisme de la porra invisible del mercat i la UE”, la qual “serveix per fer que el poder passi dels parlaments nacionals als consells d’administració, que estan per sobre de les nacions”.
Per tant, “la lluita contra el capitalisme és una lluita contra la UE perquè és la unió de la classe dominant contra la classe treballadora”. I el populisme és la resposta: “És la reivindicació del poble, i el seu exemple més bonic són les armilles
grogues a França, que volen més Estat i menys globalització”. “Estem contra la UE i l’OTAN, contra Brussel·les i Washington”, subratlla. Fusaro és un defensor de l’euroasianisme i diu que “la Rússia de Putin és un model de resistència davant el globalisme americà”. Un dels seus referents és el rus Aleksander Duguin, cofundador de l’exòtic Partit Nacionalbolxevic –amb el rediviu escriptor Eduard Limónov– i relíquia intel·lectual amb qui ha conferenciat i s’ha fotografiat: amb ells hi havia, per cert, Gianluca Savoini, assenyalat com a gestor d’una trama de finançament rus de la campanya electoral europea de Salvini.
Fusaro afirma que Cuba, Bolívia i Veneçuela són els seus models d’“Estat patriòtic i democràtic” i diu tenir com a objecte d’estudi aquella esquerra europea que ja no és “roja” sinó “fúcsia” i “arc de sant Martí”, que ja no defensa drets socials sinó drets civils que en realitat són “capricis individuals de consum, com tenir un fill mitjançant ventre de lloguer perquè algú el pot pagar”.
Una de les seves tribunes de polemista és Il Primato Nazionale, òrgan del partit neofeixista CasaPound (“La dreta és molt més oberta al diàleg”, diu), una altra és la televisió. I, per descomptat, les xarxes socials. Aquest antiglobalista les utilitza amb intensitat. Ha criticat que els nois deixin les classes per seguir la protesta ecologista de Greta Thunberg (“instrumentalitzada”); fa dos anys va donar suport al moviment contra les vacunes (“interessos de multinacionals i pensament únic”), i entre una cosa i l’altra va arremetre contra la capitana Carola Rackete el dia de la seva detenció per desembarcar nàufrags a Lampedusa. Segons ell, darrere dels vaixells de les oenagés hi podria haver l’intrigant George Soros. “El que està passant avui –assegura– és una deportació d’esclaus de l’Àfrica, no per integrar-se sinó per ser explotats en els camps de tomàquets d’Itàlia; la classe capitalista utilitza la immigració de masses per tenir esclaus a baix cost, abaixar salaris als treballadors i crear conflictes”. I el papa Francesc, que representa la “mundialització capitalista”, dona suport als “ports oberts”.
A aquests plans, que sonen a una vella teoria conspiranoica de la substitució, s’uniria una lluita contra la família, perquè “és un vincle comunitari fora del mercat”. Amb ajuda de l’esquerra fúcsia, el capitalisme “convenç els joves que la família és homòfoba i la llar del feminicidi” perquè “vol individus aïllats que consumeixin” i que siguin “pansexuals, que gaudeixin amb dones, amb homes, amb transgèneres, i pròximament amb nens: en deu anys el capital haurà liberalitzat la pedofília”.
Veurem què passa amb Vox Italia. Fins ara, l’única aventura política de Fusaro va ser presentar-se al maig a l’alcaldia de Gioia Tauro (Calàbria) per Risorgimento Meridionale. El piemontès va treure un 2%.