Compàs d’espera

L’Institut Elcano, prestigiós think tank de Madrid presidit per Emilio Lamo de Espinosa i dirigit per Charles Powell, assenyala en l’última versió del seu document El conflicto independentista en Cataluña que la integritat d’Espanya no corre perill, encara que augura una crisi territorial profunda i duradora. Els seus autors consideren que el que toca és una mena de “conllevancia” orteguiana amb el contenciós català, a fi de cronificar-lo.

És evident que no existeixen solucions màgiques per solucionar el problema, però resulta poc estimulant que l’Institut Elcano no faci propostes més imaginatives. En realitat, el think tank, sense gaire convenciment, suggereix que “a mitjà i llarg termini” es doni més pes a les autonomies en l’Administració de l’Estat i en ens com el Tribunal Constitucional, es reformi el Senat perquè sigui una Cambra de representació territorial i es millori el finançament. Tot molt genèric, sense presses ni acceleraments. La sensació és que, com que no veuen una sortida clara a la crisi, prefereixen la fórmula britànica del wait and see, és a dir, veure i esperar. El més curiós de l’informe figura en les comparacions entre Escòcia i Catalunya, ja que remarquen que els escocesos són més europeistes que els catalans, i els independentistes encara en una mesura menor que els constitucionalistes, d’ acordam bels seus estudis. Amés, ressalten que a Escòcia l’independentisme és un fenomen de les ciutats i de la classe treballadora, mentre que a Catalunya es dona la tendència inversa: és més propi del medi rural i de rendes més altes.

La societat catalana espera amb expectació la resposta del sobiranisme a les sentències del Tribunal Suprem per l’1-O. Podríem dir, amb paraules de Gaziel, que “l’hora present és un compàs d’espera”. Seran moments d’especial emoció, més enllà de les ideologies de cadascú. Però l’únic positiu és que la justícia deixarà pas d’una vegada al apolítica, que és d’ on no havia d’ haver sortir mai aquest assumpte. No serà fàcil el reset. En qualsevol cas, resultarà imprescindible. Tots ens mereixem alguna cosa més que suportar-nos. El Govern que surti de les eleccions del 10-N està obligat a recosir estrips, a dialogar sobre qüestions concretes. No pot ser que “el tremend neguit de Catalunya no deixi viure Espanya sencera”. Un altre cop, Gaziel.