Xoc de legitimitats
És la guerra?”, preguntava Gila en un de les seves més celebrades interpretacions. És la guerra?, preguntem ara sense cap tipus d’humor els ciutadans del 2019 quan llegim cada matí les notícies de la relació Catalunya-Estat espanyol. I no ho és, no és la guerra, però la cadència informativa fa que es compleixi la llei de Murphy: tot el que pot empitjorar, empitjora. No sabem en vigílies de què estem, però difícilment es poden ajuntar més senyals inquietants: uns acords del Parlament que el govern central impugna i el Constitucional suspèn; un avís del mateix Tribunal sobre responsabilitats penals; una resposta del president Torrent que rebutja convertir la Mesa en un òrgan censor de diputats; una indignació de JxCat que es nega a firmar la notificació del TC; un general de la Guàrdia Civil que provoca una exagerada reacció de la direcció dels Mossos; un govern català que demana el cessament d’aquest general, casualment després que el Parlament plantegés la sortida de la Guàrdia Civil de Catalunya; i ara, la sentència del Suprem i l’anunciada resposta independentista, amb la tramesa d’antiavalots com l’1 d’octubre del 2017.
Cal anotar tots aquests fets per tenir una mesura aproximada de la tensió política existent i que la sentència pot elevar fins a nivells imprevisibles. Ara per ara és una tensió institucional, que no és poc. La setmana que ve coneixerem el seu calat i el seu abast popular, però el pròleg està sent insòlit: és el mateix govern català qui instiga, encara que ho negui, la protesta amb la finalitat última de paralitzar Catalunya. Va ser el president de la Generalitat qui primer va parlar de desobediència civil. És un antic conseller, Toni Comín, qui incita a la rebel·lia, encara que costi llocs de treball. Increïble. I és el Parlament qui rep el suggeriment de Torra de decidir com s’expressa la irritació independentista.
Al marge del que passi als carrers i amb l’aturada de país, el políticament rellevant és el fons de les discrepàncies, que continua sent un xoc de legitimitats. Es demostra en tres senyals. Primer: la legitimitat catalana no accepta la de l’Estat, i la de l’Estat, amb la llei a la mà, porta als tribunals la catalana. Segon: cada dia és més evident aquest xoc i cada dia és més difícil de contenir. L’independentisme polític actua com si Catalunya fos ja un estat sobirà: s’atorga al Parlament la capacitat de decidir sobre la monarquia, sobre la integritat de l’Estat o sobre qüestions que surten de la seva competència territorial. I tercer: es comença a negar legitimitat a les institucions: els no signants de la comunicació del Constitucional van al·legar que és “il·legítima”. Embolicant-ho tot, la força de l’Estat de Dret, amb l’obligació constitucional de defensar el sistema.
Aquesta és la batalla de fons. Això és el més greu de la situació. Això és molt més que un conflicte d’ordre públic. No es resol amb antiavalots. Però tampoc amb jugades astutes per veure si colen davant els tribunals, ni amb exercicis de desobediència civil.