Només aproximacions
La realitat és tan escàpola que quan ens pensem que ja l’hem trobat, se’ns esmuny entre els dits com l’aigua. I tornem a buscar-la una i altra vegada com en el mite de Sísif, empenyent la roca pendent amunt. Potser perquè la realitat, encara que se’ns imposa, és canviant, el sol fet de contemplar-la ja la modifica. De manera que potser haurem de parlar només d’aproximacions a la realitat, hi anem anant, però no s’abasta del tot. El que sí que es pot fer és no llançar la tovallola i donar-se per vençut en la seva cerca, perquè si fem això, ens caurà al damunt amb tota la força i ens pot fer mal de debò. Potser hauríem de deixar enrere la cerca de la perfecció perquè és inabastable i també perquè forma part de la irrealitat, si s’entén per perfecció una cosa acabada, ja que la vida s’assembla més a un fluir constant i, per tant, canviant. En cada moment històric podem apropar-nos al que considerem més bo, però també aquesta bondat és canviant en funció del que hi ha. Per exemple, la salut mai no és perfecta, sempre hi ha alguna cosa que grinyola en algun moment; pel que fa a l’educació, tampoc no es pot dir que s’acabi mai, sempre cal anar aprenent coses noves; i pel que fa a la política, ja ni cal dir-ho, les negociacions entre els partits polítics acostumen a tenir força sotracs i pujades i baixades i els acords presos en un context històric, uns anys més tard ja no serveixen perquè les societats canvien.
Potser sí que hi ha un marc referencial per a tothom, que és el planeta on vivim i que cal cuidar sempre perquè no hi ha recanvi possible. I una altra referència és la convivència humana, que ha de ser suficientment bona per a tothom, evitant les guerres i les confrontacions estèrils entre els països, confrontacions que només serveixen per a la foto, com si això tingués la més mínima importància real. El món de les aparences és només això, una aparença que no té cap contacte amb la realitat. El món real s’imposa dia rere dia i cal gestionar-lo tan bé com es pugui, modestament i sense escarafalls, perquè la veritat és que no hi altra cosa.
També és important l’aproximació a l’estranger que és un mateix, com diu Julia Kristeva al seu llibre Étrangers à nous-même, citant Mallarmé quan reflecteix “les anciens désaccords avec le corps”.