Fórmula portuguesa 2.0
Portugal està de moda a Europa i a Espanya. Després de passar per una crisi profunda com a resultat de les polítiques d’austeritat imposades per Alemanya a canvi del seu rescat financer, a partir del 2016 l’economia va començar a créixer, mentre milloraven salaris, pensions i despesa social, reduint-se la pobresa significativament. Tot això fonamentat en una estabilitat política construïda a partir de les eleccions del 2015 amb una fórmula inèdita a Europa. Una fórmula que sempre va fascinar Pedro Sánchez i que potser anuncia altres experiències similars d’esquemes de cooperació entre centreesquerra i esquerra.
Les dades econòmiques corroboren la bondat dels resultats, encara que amb matisos menys triomfalistes. En els últims tres anys Portugal va passar del decreixement a un creixement mitjà del 2,7%, superior a la mitjana de la zona euro, i l’atur va baixar del 12,5% al 6,2%. El dèficit públic va caure del 3% del PIB al 0,2%. Inversions i exportacions van créixer al voltant d’un 20% i van ser motor del creixement. A la base d’aquest creixement hi va haver polítiques de govern, en particular noves polítiques de finançament a l’emprenedoria, programes d’innovació i de formació, així com incentius fiscals que van atreure inversors i empreses tecnològiques, com Google, que van crear 40.000 llocs de treball qualificats. El turisme va augmentar un 45%.
Tot i això, hi ha components del model que el fan problemàtic a mitjà termini. El govern va imitar la política dels Estats Units d’oferir residència i desgravació fiscal substancial als qui invertissin mig milió d’euros. Bona part d’aquells fons van anar a la inversió immobiliària. Així és com Portugal i en particular Lisboa s’han convertit en la nova llar de nombroses celebritats enamorades de la bellesa i cultura d’aquell país. I de la subvaloració d’actius durant la crisi, sobretot immobles. El resultat ha estat una bombolla immobiliària que, a més d’expulsar molts joves del cor de les ciutats, esclatarà algun dia com totes les bombolles. Menys coneguda és la compra per part del capital estranger, sobretot xinès, d’empreses d’infraestructures urbanes tals com aigua, electricitat, transport i instal·lacions portuàries, sobretot a Lisboa.
Però és la conversió parcial de Portugal en una espècie de paradís fiscal legal per a inversions financeres (no com Panamà, sinó com Luxemburg) el que té molt nerviosos els governs europeus, que veuen una possible espiral a la baixa del nivell d’imposició.
D’arguments en no falten al Govern portuguès per defensar la necessitat de revertir la tendència destructiva de l’economia mitjançant incentius fiscals al capital que puguin atreure inversió immediata mentre fan efecte polítiques de mitjà termini en innovació, tecnologia i formació.
El marge de maniobra de què va disposar el Govern va tenir com a component essencial l’aliança estratègica entre l’orientació socialdemòcrata d’António Costa, rescatant el Partit Socialista de la seva postració, i l’extrema esquerra, representada pel Bloc d’Esquerra (creat a partir del moviment estudiantil i grups esquerrans) i pel Partit Comunista (coalitzat amb Els Verds), mitjançant un acord de suport parlamentari extern al Govern, sostingut en un control periòdic de les mesures acordades. Els resultats polítics d’aquesta estratègia s’han plasmat en un triomf encara més rotund dels socialistes en les últimes eleccions. Sobre els 230 escons del Parlament en van obtenir 106, guanyant sis diputats (que podrien augmentar amb el vot dels emigrants), mentre que la dreta del PDS i el CDS veia reduït el seu pes de 107 a 82 escons, amb un escó per a l’extrema dreta de Chega, que apareix per primera vegada empesa pel vent xenòfob que recorre Europa.
Tot i així, Costa necessita el suport de l’extrema esquerra per governar, però en tindria prou amb només un dels dos partits. El Bloc, amb els mateixos 19 diputats, seria el més factible, mentre que els comunistes, amb 12 (una pèrdua de 5), continuen sent importants pel seu pes sindical. Per això Costa està negociant amb els dos partits, així com amb la diputada afrodescendent dels ecologistes de Livre i amb el PAN, animalista ecologista, el triomfador moral de les eleccions (passant d’un a quatre diputats), encara que aquests poden donar suport a la investidura però mantindran la seva llibertat d’acció contra la inhumanitat dels humans.
No és segur que es reprodueixi la mateixa fórmula política. Durant la campanya electoral hi va haver durs enfrontaments dialèctics entre el PS i el Bloc, liderat per la carismàtica Catarina Martins, en particular sobre polítiques socials no complertes en relació amb els funcionaris. Sens dubte, ni tan sols es planteja un govern de coalició. Costa va declarar que no s’havia d’arruïnar una bona amistat amb un mal matrimoni. El que pretén obtenir Costa és un suport flexible de legislatura amb els dos partits que van ser els seus socis per després governar amb acords de geometria variable sense que cap quedi lligat. Hi ha reticències a l’extrema esquerra, sobretot entre els comunistes, sobre la continuació d’una aliança estricta que ha beneficiat els socialistes. Però Costa sap que si abusa del seu lleuger avantatge la fórmula portuguesa podria perdre el seu ADN: la recerca d’acords per millorar la vida de la gent.
El que pretén obtenir António Costa és un suport flexible dels dos partits que van ser els seus socis