Quan bulli la sang…

No pateixin. No repetiré per enèsima vegada les paraules que Manuel Azaña va pronunciar a mitja tarda del 18 de juliol del 1938 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, quan s’acomplia el segon aniversari de l’inici de la Guerra Civil. Recordem només que són aquelles en les quals exhorta les generacions futures perquè, quan els bulli la sang, pensin en el nostre passat col·lectiu i escoltin una veu que els repetirà “pau, pietat i perdó”. Potser consideren que exagero quan rememoro paraules pronunciades en una situació dramàtica: una llarga guerra fratricida lliurada a mata-degolla. Sé que les circumstàncies són diferents: han augmentat el nivell de vida i el grau d’instrucció, tenim una democràcia assentada i el marc internacional és un factor d’estabilitat. Però, malgrat això, el germen de l’enfrontament –l’ou de la serp– ha niat de nou entre nosaltres. En els uns i en els altres. Ningú és immune a aquesta xacra.

A un costat, tenim les accions violentes dels CDR, que són sub iudice, el seu incomprensible suport parlamentari i l’aposta institucional sostinguda des de la presidència de la Generalitat per una sortida unilateral del conflicte. I a més, hi ha qui defensa que l’alliberament de les “nacions oprimides” és inseparable de la “violència legítima”: una violència diferent de la violència agressiva, és a dir, una “violència pacífica”, sigui això el que sigui, ja que les accions de masses realitzades fins avui s’han mostrat poc útils; i es conclou que ha arribat el temps d’una nova violència, que provoqui un gir de 180 graus a l’energia que el poble català ha cremat durant els últims anys. Una violència indeterminada, de naturalesa imprecisa i de gradació incerta. Tot amb l’objectiu d’una Catalunya ideal sentida com a pròpia per la meitat de la població catalana.

I a l’altre costat, fa ja temps que algunes forces polítiques defensen l’aplicació immediata de l’article 155 de la Constitució, amb caràcter indefinit i amb assumpció de competències plenes, com a única forma de restablir l’ordre constitucional a Catalunya i, potser, amb l’oblic intent de procedir a una progressiva re centralització de l’Estat. Però faltava la cirereta, i s’ha posat a la Comunitat de Madrid, on la seva presidenta –primer– i el seu vicepresident –després– han evocat, al tractar de l’exhumació del general Franco, la crema d’esglésies com un possible pas següent al tràfec funerari. Tot al servei d’una idea d’Espanya que tampoc no és compartida per tots els espanyols.

Així està el panorama. Ni comparo ni equiparo. Penso sobre això i arribo a unes conclusions que comparteixo per si serveixen encara que sigui per contradir-les. Són aquestes: 1) La violència es troba a l’origen mateix del poder de l’Estat. Des del moment en què es constitueix una comunitat humana i en particular des del moment en què es constitueix un Estat, amb un aparell de govern, la violència passa a ser monopoli exclusiu del poder constituït. I aquest ha de fer-la servir només dins del marc de la llei, com a enforcement d’aquesta mateixa llei i en defensa de l’ordre públic (López Aranguren, “Sobre la evitabilidad o inevitabilidad de la violencia”). 2) Fora del marc de la llei, la violència genera sempre violència. Quan un és agredit violentament, o claudica i es deixa dominar o respon també violentament, amb una violència almenys igual si està a la seva mà, i superior si pot exercir-la. Ningú que vulgui sobreviure no posa l’altra galta. Aquí rau el fonament últim de la legítima defensa. I així ho diuen les Escriptures: “Qui amb l’espasa mata amb l’espasa mor” (Sant Mateu, 25, 51-52). 3). Tots els conflictes col·lectius afrontats només amb la violència es decanten en principi a favor del més fort, però perduren soterrats fins que rebroten més emmetzinats.

La conclusió és clara: mals temps aquells en què aflora la violència, encara que sigui només de paraula: l’enfrontament està servit. I només pot evitar-se amb un triple respecte: respecte a la realitat dels fets, respecte a la llei i respecte a l’adversari. Sé que sostenir, avui i aquí, aquestes idees desperta idèntic menyspreu als dos fronts perquè són –diuen– equidistants. M’és igual. Entrat ja a l’última recta del camí, recordo el que vaig aprendre al seu dia de d’Álvaro d’Ors, el meu professor de dret romà: que la prudència és la virtut jurídica per excel·lència; a la qual cosa afegeixo, tants anys després, que la prudència és també la virtut política per antonomàsia. Per tant, només els moderats, siguin del color que siguin, basteixen el futur dels pobles. I per això, encara que no ho sembli, ara és l’hora dels moderats.

L’enfrontament només es pot evitar amb un triple respecte: a la realitat dels fets, a la llei i a l’adversari