Kurds abandonats
Sense ella no hauríem fet mai aquell viatge. Ella ens donava la seguretat que nosaltres no teníem. “Per on entrarem? La frontera és segura? On dormirem?”. Ella ho contestava tot amb una tranquil·litat que no vaig saber mai si era real o impostada. Però un dia de principis d’octubre del 2017 entràvem en zona de guerra.
Amb una barcassa vam travessar el mític riu Tigris. A la punta nord-oest de l’Iraq, el Tigris fa de frontera amb Síria. A l’altre costat del riu ens esperava una combatent alemanya que formava part de les YPJ, organització militar de dones que defensa el poble kurd. Des d’allà, un camí de set hores per carreteres (per anomenar-les d’alguna manera) fins a Al-Raqqa, llavors capital de l’Estat Islàmic després de la caiguda de Mossul, a l’Iraq.
Els voltants d’Al-Raqqa eren els d’una ciutat fantasma: cases destrossades o abandonades, i un silenci que es trencava per cops secs i durs que semblaven arribar des de no gaire lluny. Ella ens va tornar a tranquil·litzar: són morters que estan llançant els últims combatents de l’EI, però el front és a dos o tres quilòmetres d’aquí. Al baixar del cotxe, al costat de l’edifici destinat a la premsa, una línia de pedres a terra dibuixava la silueta d’una persona, amb unes flors al costat. “Què és?”. “L’homenatge que li han fet les combatents a un documentalista britànic tirotejat aquí mateix per l’Estat Islàmic”.
Vam passar quatre dies a Al-Raqqa, cuidats i protegits per l’exèrcit kurd. Lluitaven per derrotar l’Estat Islàmic, una amenaça global, i ho feien en primera línia del front en col·laboració amb la coalició internacional, liderada pels Estats Units. Quan els preguntaves què farien els nord-americans quan posessin fi a l’EI s’arronsaven d’espatlles i et contestaven: “Primer liquidem l’EI, i després ja veurem”. Dijous passat li vaig trucar. Ella és la cineasta Alba Sotorra i ha rodat tres de les seves pel·lícules documentals en territori kurd.
Just acaba de tornar de Rojava (així anomenen el Kurdistan sirià). Va arribar amb l’ai al cor, però no vaig poder parar de fer-li preguntes. “M’he acomiadat d’amics que no sé si tornaré a veure. Dissabte passat fèiem vida normal a Rojava. Els nens tornaven de l’escola. Vam veure un parell de casaments. Es casava molt la gent últimament. Vam anar a prendre unes cerveses. Els restaurants eren plens. S’havien obert després de la caiguda de l’EI. Avui la gent fugia. Més de 60.000 desplaçats per l’atac de l’exèrcit turc”. “És incomprensible que Erdogan vegi en els kurds de Rojava un perill terrorista. El tipus de societat que allà s’ha impulsat es basa en principis democràtics, feministes i ecologistes. Això és el que l’espanta. Que el model s’assenti i sigui un exemple per al kurds de Turquia. No suporta veure que al cor de l’Orient Mitjà s’està construint una societat paritària, en què la dona està accedint a llocs de poder tant en les estructures polítiques, socials com militars”.
“L’atac turc és un despropòsit. Els soldats kurds han hagut d’anar al front i hi ha presons plenes de terroristes de l’EI que han quedat desprotegides. Hi ha un risc real que es reactivi l’EI”.
“I Europa? Erdogan amenaça els països de la UE: si parlen d’invasió, deixarà passar als 3,6 milions de refugiats sirians que reté Turquia al seu territori, gràcies als 3.000 milions d’euros promesos per la UE. Un peix pervers que es mossega la cua”.
“I els Estats Units? Ningú no entén la decisió de Trump d’abandonar-los, ni al seu partit, ni al mateix exèrcit, que fa anys que treballa de costat amb els kurds. Per no parlar de frases made in Trump com ‘els kurds no ens van ajudar a Normandia’. Un comandament militar dels Estats Units, explicant-li a la població kurda que protegia la decisió de la Casa Blanca, va esclafir a plorar”. (Si tenen una estona, vegin Comandante
Arian, l’últim documental d’Alba Sotorra rodat a Rojava. El trobaran a Filmin).
Vam passar quatre dies a Al-Raqqa, on l’exèrcit kurd lluitava contra l’EI a primera línia del front