Els impostors
Olivia Sudjic va patir durant anys la síndrome de l’impostor. Qui l’experimenta se sent tan turmentat pel seu èxit, del qual no es creu mereixedor, que els llorers li generen més patiment de l’imaginable a priori. Un pot ser impostor a qualsevol lloc: a la feina, amb la família, des de les xarxes, al seu llit. Amb les seves opinions, amb el seu sexe.
El cas és que malgrat ser aclamada per la crítica amb el seu primer llibre
(Una vida que no es mía, considerada la primera obra de ficció sobre Instagram), Sudjic es va sentir absolutament desprotegida davant la tribuna pública, els comentaris d’internet i els seus propis fantasmes. Desbordada. Per exorcitzar aquell sentiment (“vaig nua”) va publicar Expuesta (ara a Alpha Decay), una reflexió sobre l’ansietat com a epidèmia contemporània per excel·lència. Li faig arribar unes preguntes per e-mail. Evita les entrevistes presencials. Des del seu estudi de Londres respon que li agradaria, per exemple, “no tenir por a dir alguna cosa estúpida en una conversa”. Com t’entenc, penso.“Sóc el tipus de persona que es disculpa quan algú se m’acosta. Un d’aquells mutants que empatitzen”. Confessa que l’èxit, el que entenem per èxit, la va bloquejar i no pensa tornar a caure a la trampa.
En el seu assaig Olivia va buscar respostes en altres dones (també algun home com Knausgard, el nostre nòrdic preferit) que després d’haver vomitat la seva vida haurien preferit l’anonimat (Olivia Laing, Elena Ferrante, Maggie Nelson). Una llista que, en definitiva, desmenteix que les persones amb trastorns d’ansietat hagin de ser necessàriament introvertides.
Podria haver afegit Frieda FrommReichmann: als 22 anys, ja doctora en psiquiatria, va aconseguir guarir esquizofrènics sense recórrer a medicació ni electroxocs. Però ella va ser incapaç d’acabar el seu llibre. Com l’Olivia, se sentia sempre omplint silencis incòmodes, pensant en els altres...
A la seva consulta va arribar un pacient molt particular anomenat Erich Fromm. Recorden els de la meva generació La por a la llibertat i L’art d’estimar? Doncs bé, el brillant pacient es va convertir en el seu marit i van mantenir una tempestuosa relació que es va prolongar fins a la seva mort. Ella va conservar el seu cognom de casada fins i tot després del divorci.
Penso en el que em va dir Manuel Vicent a la platja de la Malvarrosa mentre dirigia improperis a l’infinit i s’arranjava la barba de boc: sempre és preferible el petit prestigi entre els teus que un gran èxit en multitud.Vist això, espero tenir molt poc èxit amb aquestes columnes.
Un pot ser impostor a qualsevol lloc: a la feina, amb la família, des de les xarxes, al seu llit