Barcelona ‘human-centered city’
Barcelona centrada en l’aspecte humà. Un relat que pot organitzar l’ecosistema digital i cultural que ofereix la ciutat a través d’un agregat de diversitat creativa que és únic al món. Al voltant d’ell, Barcelona podria liderar un projecte de ciutat que busqués una visibilitat global semblant a la que va obtenir amb els Jocs Olímpics del 1992. Es tractaria de dissenyar un model de governança urbana que donés una resposta humanística a les ineficiències utilitàries que enclou el desenvolupament internacional de smart cities. Sobretot perquè aquest no resol a escala humana els reptes que la globalització planteja a les ciutats. De fet, les ofertes més sofisticades –tal com demostra el projecte de Sidewalk Labs per a Toronto– aposten perquè el concepte de smart cities intensifiqui els indicadors d’eficiència que maximitzen les utilitats associades a les eines tecnològiques que assaja, però sense esmentar mai l’experiència de ciutadania com un objectiu estratègic final.
Barcelona podria donar la rèplica digital a aquest disseny instrumental que Google ha basat a Toronto a través d’experiències de consum i ús eficient de continguts que no incideixen en la ciutat com un espai creatiu de diversitat inclusiva. No només perquè disposa d’un ecosistema excepcional d’actius digitals, sinó també perquè té una trajectòria de cultura cívica que va arrencar amb Jordi Hereu al capdavant de l’alcaldia i que van continuar Xavier Trias i Ada Colau, i que ara s’enfronta al repte d’aglutinar i escalar iniciatives com les promogudes per Francesca Bria al voltant de dades, drets digitals, plataformes com Decidim Barcelona i diversos projectes pilot de 5G amb impacte social. Amb la idea de Barcelona human-centered city es podria afrontar una estratègia cívica que donés impuls estructural a dinàmiques de comunitat més ètica, inclusiva i sostenible. Una estratègia que posicionés Barcelona com a promotora d’un projecte global de ciutats intel·ligents basades en l’humanisme tecnològic. Sota aquesta idea, es tractaria de desenvolupar polítiques públiques a través d’una governança exploratòria que col·loqui l’ésser humà en el centre de l’experiència de ciutat al segle XXI. Un objectiu que activaria la ciutat com un laboratori privilegiat de projectes d’innovació que apostin per reglar èticament la revolució digital dins d’una escala humana que centri la seva energia disruptiva a promoure la dignitat de l’ésser humà en els desenvolupaments i aplicacions que tindran lloc al voltant de la intel·ligència artificial i la resta de les tecnologies exponencials.
La disrupció tecnològica és a la cantonada i serà una oportunitat extraordinària de progrés econòmic i benestar social si fixem un marc ètic i una regulació legal que desactivi les externalitats negatives que allibera al desenvolupar-se sense regles ni governança. Aquesta circumstància, sumada als efectes perversos que projecta la globalització, especialment en relació amb el canvi climàtic, situa les ciutats com els actors institucionals més idonis. No només per gestionar eficaçment a través de la tecnologia els riscos de la postmodernitat global, sinó per aterrar un humanisme tecnològic que empoderi l’ésser humà com a mesura de la data economy, dels algoritmes, de la intel·ligència artificial i les màquines que estan alterant l’estructura sobre la qual hem fundat la política, l’economia i la societat des de la Revolució Francesa i la revolució industrial fins als nostres dies.
L’Agenda 2030 de les Nacions Unides reivindica una aliança entre les ciutats i la tecnologia. Especialment perquè prediu un horitzó d’eclosió ciutadana sobre el qual percudirà una geopolítica demogràfica i de sostenibilitat que forçarà les ciutats a refer el seu disseny a partir d’una estructura de necessitats que només podran atendre’s des de la tecnologia. Barcelona pot ser el lloc en el qual explorar un programa de polítiques públiques que anticipi les solucions per als problemes que afrontaran ben aviat les ciutats de tot el planeta. I pot fer-ho a partir dels principis ètics que fonamenten l’humanisme tecnològic. Un concepte aquest que, a més, en el cas de Barcelona pot ser el vector que estructuri un relat que cohesioni l’ecosistema digital i cultural que allotja en el seu si. Un ecosistema extraordinari si tenim en compte els actius que reuneix i que li permeten posicionar-se com una ciutat creativa i humanística amb una visibilitat global de primer nivell al voltant de la tecnologia, la innovació, la cultura i la diversitat.
És cert que altres ciutats europees pugnen amb ella en aquest camp, però són molt poques les que poden afegir un repertori d’espais de talent, creativitat, innovació, reflexió i difusió de continguts digitals tan divers i polifacètic com els que Barcelona allotja. De fet, la diversitat i transversalitat no jerarquitzada del seu ecosistema li proporcionen un posicionament sense comparança mundial. Entre altres coses, perquè surt a un espai cultural de diversitat únic al planeta: el Mediterrani. Una àrea geogràfica de mestissatge i multi culturalitat tan mil·lenària, i amb tants sediments generacionals, que fan d’ella un paradigma del que significa la globalització, també en els seus efectes més perversos associats al canvi climàtic, les crisis humanitàries i els fluxos migratoris massius que busquen oportunitats o la supervivència.
Assentada sobre aquesta tradició de mediterraneïtat, Barcelona pot aprofitar l’enorme valor de captació de talent, innovació i diversitat que té i posar-lo en relació amb un eix de ciutats peninsulars que busqui la complementarietat funcional amb ciutats com Madrid i Lisboa que poden replicar també un disseny de digitalització centrada en l’humà. Un eix de complicitats que, a més, podria enllaçar la Mediterrània amb Amèrica Llatina al voltant de l’impuls d’un vector de cultura humanística i mestissa que s’ha de fer tecnològic per escalar a nivell planetari. Així podria oferir-se des de les ciutats peninsulars del sud d’Europa una alternativa al disseny de smart cities que els Estats Units i la Xina promouen al voltant de l’eficiència a ser consumidors de serveis digitals o súbdits de l’ordre cibernètic, respectivament.
Convertida en una espècie de capital de la mediterraneïtat digital, Barcelona podria somiar-se, per fi, com una ciutat global que es visibilitzés amb una agenda en sintonia amb els reptes d’una humanitat que no vol renunciar a la llibertat, el benestar i la ciutadania.
L’humanisme tecnològic pot ser el vector que cohesioni el sistema digital i cultural
La Mediterrània és una àrea mil·lenària de mestissatge i diversitat, paradigma de la globalització