Autodefensa feminista
Les dones omplen els cursos per aprendre a autogestionar la seva seguretat
Se senten cops de veu secs i rotunds: “No”. “No”. “No”. Divendres deu dones començaven un curs d’autodefensa feminista a Ca la Dona, on pràcticament tots ja han penjat el cartell de complet. Karin Konkle dirigeix la classe perquè en deu sessions de dues hores cadascuna totes puguin tenir prou recursos emocionals i físics per afrontar i repel·lir una agressió masclista.
El treball és pràctic i físic: s’hi ensenya a mantenir la calma, a preservar l’espai físic propi, la comunicació verbal, a enfocar la potència i, sí, també a contraatacar, a saber donar uns quants cops decidits.
Apujar els braços, moviment directe cap a sota de la barbeta, acostament i cop de genoll als testicles, empènyer, marxar corrents... Són les primeres pràctiques.
“Es tracta –explica Konkle– que el cos actuï en harmonia amb la ment per poder protegir-nos, adoptar nous costums físics, emocionals i intel·lectuals que augmentin la seguretat i la capacitat d’evitar que ens facin mal”.
Del que no es tracta és de viure amb la paranoia de la inseguretat. S’ha de saber que una dona és capaç de defensar-se. Aquí batega el concepte de feminisme amb el de l’autodefensa, la idea de no delegar en els altres (en els homes) la defensa pròpia, de tenir els recursos per fer-ho.
L’autodefensa feminista no és només saber clavar uns quants cops, subratlla Konkle. S’han de donar eines per gestionar tots els aspectes a l’hora d’afrontar una situació, sabent que les dones viuen en una societat patriarcal, un espai que no és neutre per a elles. S’ha d’aprendre a avaluar les situacions a què s’enfronta una dona, a parlar per evitar la violència física, però si arriba un moment en què aquests recursos no són possibles sí que entra en joc la defensa física.
La Neus ha acabat aquesta primera classe, i explica que hi ha anat per dos motius. Aquest estiu va patir una submissió química en una festa major d’un barri barceloní; no va anar a més perquè la van ajudar. També va ser controlada per la seva pare
MOTIUS PRINCIPALS
L’auge del feminisme i la reacció davant les ‘manadas’, clau de la demanda
KARIN KONKLE
La professora dona eines per afrontar tota mena de violències masclistes
lla amb la introducció d’un element d’espionatge al mòbil.
Aquesta jove mestra va decidir fer un pas endavant, prendre una opció positiva per viure amb seguretat, sense por i, sobretot, per poder ajudar “a fer front a les injustícies que pateixen les dones”. D’una banda, diu, és una qüestió personal que comença per aprendre a dir que no amb claredat en els molts contextos quotidians. I també per poder ajudar les altres en situacions d’assetjaments masclistes, per sororitat.
L’objectiu és interioritzar que una dona es pot defensar, desterrar la idea paralitzadora de la presumpta inferioritat física respecte dels homes. Començar fent-ho des de la ment, la paraula, l’actitud. Trencar la barrera mental de la indefensió en l’àmbit familiar, social i físic.
En aquesta línia, es treballen la comunicació verbal i les estratègies de defensa a través de la paraula, el to o els gestos.
Per això la Neus tenia clar que volia assistir al curs de la Karin, per unir autodefensa i feminisme. Konkle va néixer als Estats Units i és llicenciada en Estudis de Gènere per la Universitat de Colúmbia i 3er dan d’aikido. Practica des de fa més de 25 anys arts marcials (aikido i tai-txí) i la meditació
El primer curs que va impartir va ser el 2001 a Ca la Dona, i a mesura que ha passat el temps les peticions d’assistència no han parat de créixer. Especialment els últims dos anys, amb l’auge del feminisme i les mobilitzacions del 8-M. I de manera antagònica com a reacció a les violacions de les manadas.
De totes maneres, Konkle recorda que la majoria de les agressions arriben d’entorns coneguts, no al carrer, i apunta que cal distanciar-se del clima de por que es vol imposar a les dones.
Aquesta professora dels Estats Units vol trencar alguns mites sobre la “superioritat física” dels homes. “Ens eduquen amb aquesta idea –subratlla– quan, de fet, la diferència gira entorn d’un 10%. Poden tenir més força als braços, però a les cames és una altra qüestió”.
Konkle ho diu en aquest primer dia de classe, per capgirar algunes idees preconcebudes. És més una qüestió de pes que de força.
Que l’autodefensa feminista està en auge ho demostra el nombre de cursos i l’interès per participar-hi. A Ca la Dona pràcticament no hi ha places, i s’estan gestionant ajuts públics per obrir tallers que siguin gratuïts per a les dones que no se’ls poden pagar.
Hi ha sessions als centres cívics, a les universitats, als PIAD de l’Ajuntament també els organitza l’Institut Català de les Dones, als clubs privats.
Hi ha dones de tots els perfils, edats, situacions. Algunes han patit violència física o n’han vist patir molt de prop. I, com diu Konkle, es tracta no només d’entrenar els punys, sinó també la ment.
Ella va ser agredida quan tenia 18 anys, i, malgrat que ja practicava arts marcials, no es va poder defensar, es va bloquejar. “Cal tenir recursos –subratlla– en diferents nivells”. I insisteix que, tot i que es parla més de la violència al carrer, en l’àmbit de la parella és més alta i està més amagada.
Sorgeixen les preguntes que perviuen en l’imaginari. Cal portar les claus als dits? Un esprai? La qüestió és no haver de buscar a la bossa de mà quan es presenten situacions complicades, diu. I, si se sap donar cops, no fa falta, explica la professora. Pel que fa a l’esprai, considera que pot ser un recurs per a les dones que estan en espais molt aïllats. La clau en l’autodefensa és actuar i marxar, evitar que et donin cops, i si s’és en un lloc aïllat és més difícil anar a un lloc segur. Perquè per deixar una baralla has de tenir garanties que et pots escapar. Als cursos es donen pautes per afrontar tota mena de situacions, des de les que requereixen només unes determinades eines de comunicació, un to verbal, fins a les diverses maneres d’alliberar-se quan s’està atrapada físicament, a peu dret o a terra.
La connexió entre la ment i el cos és el fil conductor. I per això és important cridar. Així es fa en aquesta primera classe, la professora explica que ajuda a no bloquejar-se, canalitza la por i la ràbia i afegeix força física.
També atreu l’atenció de l’entorn, que pot ajudar. I, a més a més, descol·loca l’agressor. “Els agressors sempre volen que callem”, subratlla Konkle.
Sonen exclamacions seques rotundes a la sala. “No”.