Després de dilluns, Nadal
Sovint parlo amb la família que tinc fora de Catalunya. Els abraçaria ben fort per com es preocupen per mi i per la meva gent, però sovint també i sobretot darrerament els he de tranquil·litzar. A les converses hi surt la política i també la pregunta que és gairebé un clàssic dels últims mesos: –Però de veritat que esteu bé? Estem bé, sí. I els comences a explicar que no han de fer cas de les moltíssimes bestieses que senten d’aquí i d’allà, que Twitter està fent molt, molt de mal, que alguns diaris i teles d’arreu s’han passat de frenada i que aquí la gent va a treballar cada dia amb normalitat i porta els fills a l’escola i surt a fer una cervesa o a sopar i va al cine els caps de setmana i fa allò que se’n diu viure tan bé com pot i sap al marge del teatret del Parlament o les tertúlies.
Que és cert que som molts que estem desanimats i cansats de la situació, i que hi ha dies que faries les maletes per tornar a casa. Però no és cert que aquí la convivència s’hagi trencat, almenys no fins ara. No anem fotent-nos (o no ens foten) cops pel carrer, ni escupint-nos, ni els nens es barallen al pati de l’escola...
Que és cert que n’hi ha que pressionen per fer dos bàndols mentre reparteixen una bandera per dur-la a les manis, per penjarla al balcó o per clavar-la al cap del veí. Ai, les banderes. Ho va escriure Borges: darrere d’una bandera hi ve un exèrcit. Quina prevenció que hi hauríem de tenir. Però no
La realitat quotidiana de la gent que viu a Barcelona no és com la descriuen uns i altres des dels extrems
és veritat que tothom s’hagi d’estar en una trinxera.
Que és cert que hi ha famílies i amics que eviten parlar de política. Ja fa anys del procés, fins i tot crec que ens hi hem acostumat, i parlem d’altres coses. És esgotador discutir sense arribar enlloc, i d’intolerants n’hi ha a tot arreu. Però no ho és, de cert, o jo no ho he vist, que hi hagi famílies senceres que ja no es parlin per culpa d’un conflicte que no es va acabar abans de la sentència ni s’acabarà després de la sentència.
Que és cert que hi ha preocupació per les darreres detencions de CDR, pels numerets del Parlament, pels silencis còmplices dels governants, per segons quines paraules, perquè la justícia no sigui justa com no ho ha estat amb la presó preventiva, per la imprevisibilitat del que vindrà. Però tant fals és afirmar que tots els independentistes van pel carrer amb goma-2 com que Espanya és Turquia.
Això és el que intento explicar, per exemple, al meu pare, quan em pregunten. La meva realitat quotidiana, si fa o no fa, deu ser com la d’una majoria de gent que viu a Barcelona. La feina, els fills, les presses, els dubtes, les pors, els petons regalats, els regals sobtats... Quan parli amb la família que és fora no vull fer-ho de política sinó d’aquestes coses. I de la tardor. Diré a la mare que tinc ganes de treure la manta grossa de l’armari de dalt, i la jaqueta negra de pèl i aquell vestit que m’arriba fins els peus. I que vull posar-me el mitjons de llana per caminar pel parquet de casa. Que m’agraden les nits llargues, i sortir a córrer sense suar tant i escoltar la Rosalía... Els diré que després de l’imprevisible dilluns de la sentència, ve el dimarts i després l’hivern i aviat el dinar de Nadal.