No riguis, Pepe
Negativo, tú siempre negativo, nunca positivo”. Això li va deixar anar Aloysius Paulus van Gaal al col·lega i amic, també holandès, Edwin Winkels. El robust i potser colèric exentrenador del Barça, home amb coll de toro i llibreta, que de vegades es posava vermell no com un tomàquet sinó com un hort de tomàquets, sempre em va caure bé. Sobretot quan es posava vermell i bramava.
Si avui m’ha agafat pel positiu i el negatiu és perquè, segons vaig poder comprovar fa uns dies llegint l’espai d’aquest diari titulat Pel forat del pany, l’Oficina de Comunicació del Govern ha tornat a fer el ridícul sense cap rubor aparent. I això és el més greu: la falta de rubor. Sembla que els responsables d’aquesta oficina han manifestat a alguns periodistes el seu desig que expliquin les coses que, segons ells, són positives per a Catalunya i que servirien per millorar la seva molt depauperada imatge. I com a exemple d’aquestes coses positives parlaven, entre d’altres, de l’elevat nombre de flamencs que es va poder veure al mes de setembre al delta de l’Ebre. Des que vaig llegir dilluns Pel forat del pany aquests espectaculars ocells no em permeten agafar el son. Totes les nits em veig sobrevolat per flamencs com aquells que a la crida de certa santa, esfereïdorament inquietant, apareixen a la terrassa romana del ja crepuscular periodista Jep Gambardella, protagonista de la pel·lícula La gran bellesa.
Crec que abans d’atrevir-se a suggerir a alguns col·legues nous temes positius d’aquesta Catalunya d’ara mateix, els responsables de l’Oficina de Comunicació del Govern haurien de consultar les seves idees flamenques amb Joaquim Lorente, que sí que sap què és la publicitat i la propaganda. Així evitarien fer el ridícul i fingirien la seva vocació ja descaradament dictatorial. Perquè imagineu què passaria si, per demostrar que els periodistes catalans no tenen dificultats per trobar o recuperar una feina fixa i ben remunerada, un dia suggereixen parlar de la dona del resident a Waterloo. Ja ho saben: la Xarxa Televisió ha tornat a fitxar-la i li paga generosament per aquell programa
L’Oficina de Comunicació del Govern ha tornat a fer el ridícul sense cap rubor aparent
seu parlat en anglès.
La idea dels flamencs m’obliga a recordar el serrell sospitosament ros i les camises de coll i punys blancs de l’amic Pepe Oneto, que dilluns va morir. Aquests dies s’ha explicat una anècdota que alguns coneixíem i que definia molt bé el gadità. En certa ocasió, en Pepe va rebre al seu despatx un jove que volia ser periodista. El va saludar, el va convidar a asseure’s i li va dir que aquells folis que hi havia a la taula contenien informació privilegiada. Després, es va absentar del seu despatx amb una excusa i va deixar sol el jove. Quan va tornar li va preguntar si havia fet una mirada als folis i el noi es va posar vermell i li va respondre que no. En Pepe es va asseure i li va dir: “Tu no has nascut per ser periodista”.
No s’han de confondre els bons periodistes amb els nois del cor. Els bons periodistes són sempre dolents; són sempre negatius, mai positius.