“Vaig haver de dir que no a un paper a ‘Terminator 6’”
Encara el reconeixen pel carrer pel seu paper del periodista Marcel Navarro a la telesèrie de TV3 El cor de la ciutat, que es va emetre des del 2000 fins al 2009. En l’actualitat, però, Miquel Garcia Borda (Barcelona, 1970) treballa al cinema amb la pel·lícula d’Amenábar Mientras dure la guerra, en què fa de general Kindelán, i ha participat en l’èxit de La casa de papel amb un altre paper secundari, el d’Alberto Vicuña. A més a més, està interpretant Muerte en el Nilo al teatre Borràs de Barcelona fins al 3 de novembre.
Com ha estat l’experiència de rodar amb Amenábar?
Fantàstica. Admiro molt els directors com Amenábar o Spielberg, que cada pel·lícula la narren com aquesta necessita, i no com ells volen que sigui el seu univers.
Com va ser quan li van trucar?
Va ser com: “De veritat?”. Primer va ser com un xoc: “Que guai, rodaré amb un director al·lucinant”. I després te n’adones que és un director que com tota la gent bona és superhumil i tranquil. L’Alejandro és un paio que va arribar amb tota la pel·li al cap i ho va fer tot molt fàcil. La gent que més en sap menys intenta demostrar-te res.
Està en un moment dolç. Al cine amb Amenábar; ha participat en La casa de papel i ara al teatre a Barcelona. La veritat és que sí. A més, també estic rodant una pel·li meva molt de mica en mica. És un musical i espero que l’any que ve ja la puguem presentar.
Se li acumula la feina...
Doncs sí. En aquesta feina hi ha mesos que ningú no et truca i d’altres que has de dir que no a alguns projectes interessants. Per exemple, l’any passat, quan estava rodant Si no t’hagués conegut, vaig haver de dir que no a
Terminator 6, que s’estrena ara. Era un pareperet de mexicà, però va ser una llàstima. M’hauria encantat treballar amb Schwarzenegger.
Com és fer teatre d’un clàssic de l’Agatha Christie?
L’obra parla de deixar-se endur per un amor impossible, capaç de liquidar-ho tot per tal de preservar-lo. Aquest és el gran què d’aquesta funció. Parla de fins on pot arribar la passió i què ets capaç de fer. Crec que Agatha Christie té grans històries que agraden perquè té diverses lectures. Jo de petit vaig llegir totes les novel·les d’Agatha Christie, però la primera lectura era descobrir qui era l’assassí. Amb 11 anys no podia anar més enllà, com per exemple fixar-me en la descripció de la societat que ella feia, però quan te les tornes a llegir veus que hi ha molt més; per això continuen funcionant.
Per fer teatre cada dia t’has de cuidar una mica, oi? Sí, la veritat es que és una feina molt física. Intento cuidar-me i fer una mica d’esport, però el que no suporto es córrer: és una qüestió mental. Físicament podria estar dues hores jugant a bàsquet, però em poso a córrer i al cap de cinc minuts ja estic cansat, i això és perquè m’avorreix.
A Muerte en el Nilo diu la frase “Hi ha gent que estima i gent que es deixa estimar”. Vostè, a
la seva vida personal, de quin bàndol és? Jo penso que soc més dels que estimen. Ja m’està bé que m’estimin, també, però si s’ha de triar soc més dels que estimen. De vegades em costa molt d’obrir-me, però si ho faig ho faig. Com deia la Faraona, “Ir por ir es tontería, pero si hay que ir se va”. Em surt així.
Com porta el pas del temps?
Jo molt bé, però em miro al mirall i no m’ho crec. És estrany, però és divertit. Va haver-hi un moment que jo era el més jove dels projectes, i de cop vaig ser el més gran. I vaig pensar: aquí al mig ha passat alguna cosa i no me n’he assabentat.
Ser pare va ser un punt d’inflexió...
Totalment. Tinc una filla de sis anys amb qui intento passar tot el temps que puc. Jo tenia moltes ganes de ser pare. Vaig tenir uns pares meravellosos i soc el petit de cinc germans. El que vaig rebre de la meva família m’ha servit molt, i com a pare crec que me n’estic sortint.
En aquesta professió és difícil tenir una rutina...
Jo intento tenir-la. Per exemple, dilluns i dimarts estic sempre amb la meva filla i els caps de setmana també. D’altra banda, la meva filla s’ha empassat una quantitat de camerinos i d’assajos brutal! L’altre dia em va dir que volia ser actriu i li vaig dir “Nooo [riu]: has de ser notària”. Bromes a banda, el que sí que faré és el que van fer els meus pares: fer-li costat en tot allò que trii que vol fer.
Què li agradaria fer que no hagi fet, encara?
Mil coses. Si n’he de triar una, tinc moltes ganes de fer un viatge pels mars del Sud. Tinc ganes de prendre’m un temps i fer-ho. Però no sé quan podré tenir vacances.
Va néixer a Sant Gervasi però fa cinc anys que viu a Madrid. Com ho porta? Bé. Sento comentaris desafortunats, com també els sento aquí. Em trobo una mica com en terra de ningú. Jo li veig una mica les vergonyes a tothom: als d’allà i als d’aquí. Els polítics haurien d’abaixar una mica el to, però no l’abaixa ningú. No els interessa. Els polítics, quan estan al Congrés treballant, prenen cafès, xerren... si traslladessin aquesta imatge al públic tothom abaixaria el to, però la imatge que escenifiquen és de crispació, i això no hi ajuda. Jo crec que la responsabilitat és 100% dels polítics. I si no ho saben fer, que s’haguessin dedicat a una altra cosa.
L’actor català és al teatre Borràs de Barcelona fins al 3 de novembre amb una revisió del clàssic ‘Muerte en el Nilo’