Gerigonça i giragonsa

Les eleccions portugueses han fet emergir la paraula gerigonça, amb què el periodisme polític portuguès ha batejat el Govern del socialista Costa amb suport d’esquerres. A banda de la definició lingüística (galimaties), els diccionaris portuguesos hi afegeixen dos sentits figurats que expliquen millor l’èxit del terme aplicat al Govern de Costa. D’una banda “Coisa ou construção improvisada ou com pouca solidez” i de l’altra “Aparelho ou mecanismo de construção complexa”. En castellà, jerigonza ha anat prenent un sentit més lúdic i en català existeix la gerigonsa com a variant de giragonsa (sinuositat, revolt). En principi, prové de l’occità gergons, i aquest del francès jargon (argot). Un dels grans exploradors de la gerigonça és Lewis Carroll. Sobretot amb el Jabberwocky, el famós poema sense sentit inclòs a la segona part d’Alícia. Amadeu Viana el va traduir al català com El Barboteixot; Salvador Oliva com Xerrapetaire; Marià Manent al castellà com El Dragobán. I n’hi ha mil traduccions, en una prova evident que traduir vol dir reescriure.

Cinc anys després del Jabberwocky Carroll va publicar The hunting of the Snark (1876), una altra de les fites de la giragonsa literària que ha provocat diverses traduccions. La d’Adolfo Sarabia publicada per Lumen el 2001 porta per títol La caza del carabón i és doble: conté una versió literal, en vers lliure, i una altra de més festiva en què els quartets carrollians es despleguen en una estrofa castellana de nou versos, autoproclamada saravilla i composta per tercets encadenats que es rematen amb un rodolí. El Carabón de Sarabia ve del cárabo, una mena de cranc. Tres anys abans, el professor Amadeu Viana havia substituït en català l’Snark per una figura mironiana de ressons antifeixistes: el Merma. El 1978 s’havia estrenat a París la peça teatral Mori el Merma!, amb decorats, màscares i grans titelles de Joan Miró (i un jove Piti Español entre l’elenc d’actors, segons explica el guionista a La pista africana). Viana en va dir La caça del Merma (Pagès, 1998) i va emprendre amb mestria les giragonses de la gerigonça carrolliana. El poema original està dividit en vuit fits, una mena d’atacs sobtats que fan pensar en l’epilèpsia. Viana els transforma en crisis i Sarabia en tiritonas. Recordo que, ara fa divuit anys, vaig invertir una setmana fent-ne una lectura de fit a fit en quatre passades. D’entrada llegia la traducció literal que proposa Sarabia, ideal per situar-se en el context; després la catalana de Viana, un esforç colossal per reproduir el galimaties mantenint-ne la forma i el fons; en tercer lloc atacava la versió estesa de Sarabia, exuberant en la seva grandiloqüència, i finalment llegia el text original (en gerigonça anglesa) de Carroll, que l’edició de Lumen reprodueix al costat de les traduccions de Sarabia. Posats a gaudir de l’absurd, desconnecto de totes les tertúlies polítiques i torno al veritable mestre de la gerigonça.

En castellà, ‘jerigonza’ ha anat prenent un sentit més lúdic, i en català existeix com a variant de ‘giragonsa’