Hi havia gaire gent?
De Vigan diu que anomenar les coses és una forma de llibertat, i l’adolescència, l’edat del silenci i la dissimulació
Fa catorze anys, vaig començar a freqüentar presentacions literàries per explicar-les. Ho feia al Tendències, suplement cultural que Álex Sàlmon havia creat a l’edició catalana d’El Mundo. El vaig conèixer amb Javier Tomeo al Tinta Roja, on Juan Marsé presentava Canciones
de amor en Lolita’s Club. La secció es deia Plexiglàs, i ho passava tan malament escrivint sobre autors que admirava (i que llegirien el que deia, perquè els seus noms sortien en negreta) que em prenia un parell de cerveses de bon matí, esmorzar de campions, mentre feia la crònica.
Ja no bec abans del migdia, ni soc tan gamberra. No perquè hagi madurat, sinó perquè llavors ningú no em posava cara i passava desapercebuda. Ara veig els mateixos editors i responsables de premsa gairebé cada setmana, i com que m’envien llibres, saben on visc. Jorge Herralde, Lali Gubern i Pilar Beltran són a l’Institut Français. Han arribat fa una estona amb Sònia Hernández i Delphine de Vigan, autora de Les lleialtats (Edicions 62/Anagrama), a punt de presentar-se. Se suposava que seria a les set, però l’Institut ha anunciat que serà a dos quarts de vuit. De manera que, per aprofitar el temps, l’acte es desenvolupa a l’inrevés: comença amb la signatura d’exemplars. A la porta de la sala d’actes, el noi que reparteix els aparells de traducció simultània diu que la moderatriz parlarà en castellà. Cerc la paraula al diccionari. Veig de lluny Milena Busquets i, de prop, Pablo Martín Sánchez, que traduirà la propera novel·la de De Vigan, Les gratitudes. Damunt l’escenari, ella diu que tots dos llibres tracten sobre la importància d’ajudar els altres. Recorda que anomenar les coses és una forma de llibertat i d’emancipació. I que l’adolescència és l’edat del silenci i de la dissimulació; els nois ni tan sols acaben d’entendre què els passa, i per això ho amaguen.
“Et sents tan sol i tan trist, que Kafka i Leonard Cohen tenen un mal efecte sobre un nano de quinze anys”, diu Colm Tóibín a les Converses a la Pedrera. D’adolescent ell llegia, a més, Sartre, Proust, Hemingway. “Ja plovia prou a la meva vida com per llegir Joyce i Beckett”, li diu a Jordi Nopca quan ell li pregunta si, com a autor irlandès, li pesen aquests noms. “Beckett és tan malenconiós i estrany que, si el llegeixes als disset, et destrueix; semTambé pre parlant d’aquells homes destrossats, amb por del sexe...”. I Nopca: “Estàs descrivint la literatura que m’interessa; jo venia amb la intenció de psicoanalizar-te, i la cosa està anant a l’inrevés”. Als llibres de Tóibín, la relació amb les mares és més important que la de parella. I el seu assaig Mad, bad,
dangerous to know tracta sobre els pares de Wilde, Yeats i Joyce.
Ell va néixer en un lloc de sis mil habitants, on la pregunta més habitual és: “I hi havia gaire gent?”. Comentes que has anat a un partit, o al teatre, o tornes de Barcelona, on fa tres anys que hi vius (a ell li va passar fa quaranta anys), i sempre et pregunten això. No volen que els parlis de la democràcia acabada d’estrenar, de Gónzalez, de Suárez o Pujol; volen explicar-te que el gos de la senyora Murphy s’ha escapat. Així de difícil és tornar: no saps si et sents menys a casa quan ets fora, o allà on fou la teva llar. Hi ha gaire gent? Hi ha els organitzadors Montse Ingla i Toni Munné, els editors d’Ara Llibres, Joan Carles Girbés i Miquel Adam. L’editora Silvia Querini publica una foto amb el comentari: “Aquesta nit, Colm Tóibín a Barcelona. Un regal per a la intel·ligència dels que l’escoltàvem”.
hi ha moltíssima gent a la Casa del Llibre, durant la presentació de Desmontando el crimen perfecto, de Mayka Navarro. Ella està radiant, envoltada de les persones més importants de la seva vida, família, companys de feina, amics. Diu que no creu que es casi mai, però que deu ser una sensació molt semblant a aquesta, barreja de pànic i felicitat extrema. Després de la introducció de Gregori Dolz, editor d’Alrevés, Carles Fernández, que la coneix des del 1996, explica que Navarro reuneix totes les virtuts d’un periodista de successos: molta barra, vol saber-ho tot, és molt tafanera i apassionada. Però a més, afegeix la directora adjunta de La
Vanguardia Lola García, és bona persona: “No només és capaç de ficar-se a la cuina de l’assassí, sinó que entén el patiment dels familiars de les víctimes, els respecta, i aquesta empatia li permet fer una bona feina”.
Tancarà l’acte el comissari dels Mossos d’Esquadra Xavier Gàmez. Però abans, Patrícia Plaja s’esplaia afectuosament per aquells desajustos en els tempos que han tingut: Navarro volia saber massa aviat, ella donava la informació massa tard. “És l’última a arribar a les rodes de premsa i la primera a preguntar”, diu. I és tan bona fent
true crimes, afegeix, que l’anima a dedicar-se només a això, així ella viurà més tranquil·la i la seva biblioteca serà més interessant. En acabar, passo pel San Telmo. S’ha improvisat una trobada entre els que han fet el Tendències durant gairebé quinze anys, incloent-hi la primera coordinadora, Elena Cuesta, i les actuals, Leticia Blanco i Vanessa Graell. Brindam per l’últim tancament, corresponent al número 700. No és un adeu, assegura Sàlmon, perquè, diu, aquest suplement té més vides que un gat.
Crònica criminal Patrícia Plaja, Xavier Gómez, Mayka Navarro (que presentava ‘Desmontando el crimen perfecto’) i Lola García, a la Casa del Llibre Les lleialtats L’escriptora francesa Delphine de Vigan (a la foto amb la també escriptora Sònia Hernández) va presentar la seva última novel·la a l’Institut Francès A la Pedrera El periodista i escriptor Jordi Nopca i l’autor irlandès Colm Tóibín van xerrar sobre la vida i la literatura a Converses a la Pedrera