De mestres
Philharmonia Orchestra + Esa-Pekka Salonen
Lloc i data: Palau de la Música, (7/X/2019)
Pocs començaments de temporada recordo tan intensos i profunds com aquesta presentació de la Novena Simfonia de Gustav Mahler per una gran orquestra i un dels millors directors del moment. És cert és que va partir el cor de molts melòmans la coincidència amb la celebració –inamovible– dels vint anys de la reobertura del Gran Teatre del Liceu amb la Turandot amb multitud de convidats del món empresarial i cultural. No ho van ser, però, –encara que no hagués estat possible d’una vegada– gaires abonats de fa més de 30 anys, pilar important d’aquesta societat per la fidelitat.
Coincidències i dissidències a part, el concert a sala plena al Palau va ser memorable. El mahlerià Mahler va fer en aquells temps finals de la seva vida una obra que pinta el seu esperit i representa la seva estètica i superació, sense renegar dels seus recursos de sempre, incloent-hi ironia i mestria, fluïdesa temàtica, i un monumental Adagi. Tot i que la densitat contrapuntística d’alguns passatges i la presència de la desestructuració supera l’anterior. I en aquesta ocasió, qui va orientar l’expressió d’aquesta gran orquestra va ser el mestre Esa-Pekka Salonen, un dels millors directors del moment; vegeu l’entrevista de La Vanguardia.
Salonen treballa amb un gest fluid, interioritzant el discurs, comprenent i marcant les tensions i distensió, tan habitual en Mahler. Hi va haver passatges del primer moviment que va portar el discurs amb tal naturalitat i frescor que va commoure alhora per la seva profunditat. El tractament dels plans, el respecte a l’altre, la definició de vectors oposats, la claredat en definitiva de l’exposició, les picades d’ullet pròpies del caràcter de l’obra.
Molt elegant, Salonen estilitza un fraseig sense exuberàncies, gràcil, com el començament del segon moviment. Els matisos, el color, el “gest mahlerià” va ser molt evident en el Rondo, i al temple que representa l’Adagi va ser subtil en les tensions i matisos en la reiteració temàtica. No inventa, descobreix els valors assenyalats a la partitura i al discurs de Mahler, i els exhibeix amb art. En definitiva, commou. I tot això comptant amb músics excel·lents, de gran compromís i atenció; flauta solista, concertino, viola, contrabaixos, el solo del violoncel, un jove oboè brillant, i el gran paper de trompes, metalls i fustes en general. El silenci i l’atenció en un públic entès va ser un bon aliat, que va esclatar en merescuts bravos al final. Què més?