“Els millors s’han apartat de la política”
Mario Vargas Llosa, escriptor, publica ‘Tiempos recios’
Mario Vargas Llosa torna pels camins de La fiesta del chivo amb una altra gran novel·la, Tiempos recios (Alfaguara), dedicada novament a un capítol clau en la convulsa història de l’Amèrica Llatina. La trama se centra aquesta vegada en la perversa i prodigiosa campanya propagandística que va conduir al cop d’Estat contra el demòcrata i liberal president guatemalenc Jacobo Árbenz el 1954 sota direcció de la CIA. El Nobel peruà intercala ingredients de ficció en el que és la crònica d’una enorme mentida amb efectes devastadors.
Pel que ens explica a la novel·la, una fake news estratosfèrica – la fabricada per la United Fruit a començaments dels cinquanta– va canviar el destí de Guatemala.
Sí, es va crear una mistificació que primer va convèncer el públic i després el Govern dels Estats Units. Els seus responsables van assumir com un fet, sense absolutament cap base, la sovietització del president Árbenz i la seva política. Va ser una invenció, una fake news pura, i tot per defensar una companyia que se sentia amenaçada perquè l’exemple de l’executiu de Árbenz podria escampar-se per tot l’Amèrica Central i el Carib. El creador d’aquella mentida, Edward Bernays, afirmava ja el 1928 que la publicitat seria l’element clau del poder al segle XX. I de fet va aconseguir enganyar milions de persones. Ho va fer aconseguint que fossin els diaris més liberals, i no els més reaccionaris, els que van denunciar aquella suposada sovietització d’Árbenz.
Una mentida pot alterar el curs del món avui dia?
Sense cap mena de dubte. Estem envoltats de mentides. Veiem com països que semblaven profundament democràtics com els Estats Units o la Gran Bretanya han caigut en mans de populistes que no dubten a mentir i dir les coses més esbojarrades.
Amb Árbenz, la premsa es va empassar una mentida enorme. I ara, els mitjans de comunicació estan a l’altura de les circumstàncies?
Als països lliures amb una premsa diversa, normalment un pot destriar les veritats de les mentides. I tot i així ja veiem com les mentides es converteixen en suposades veritats en països molt desenvolupats. És terrible que, quan ja la democràcia semblava haver-se quedat sense adversaris després d’haver fracassat el seu principal enemic, que era la fantasia del comunisme, sorgeixin dins de la mateixa democràcia el populisme, el racisme, el nacionalisme... Semblava mentida que la democràcia pogués podrir-se des de dins. Home, el sistema té mecanismes per salvar-se, com ho prova la batalla que ara la premsa dels Estats Units està donant contra els disbarats de Trump. O la mobilització contra la ficada de pota que és el Brexit.
Llatinoamèrica ha millorat i el món també. Però, com diu, proliferen els populismes. S’alcen barreres i creixen les desigualtats. Tornen els temps robustos? Estem en retrocés?
No, no. Dir això seria injust. Després de la caiguda del fals paradís comunista, per cert que només per la seva pròpia incapacitat per resoldre les qüestions bàsiques, avui dia el dilema és democràcia o democràcia. El progrés està clarament lligat a la llibertat, les institucions, la legalitat. Una altra cosa és que hagin ressorgit vells dimonis que es creien extingits.
Falten líders com Árbenz? Amb la política ha passat una cosa terrible al món, tant als països pobres com als més avançats. I és que els millors se n’aparten i la deixen als que volen viure d’ella però sovint no estan capacitats ni tenen la vocació generosa de millorar les coses. Així que els joves no somien ser polítics. Una de les grans tasques del nostre temps és convence’ls que la política pot ser una cosa creativa, idealista i meravellosa. Però el que es veu de la política són només els problemes, els embolics, la paràlisi...
Per exemple, a Espanya.
Per exemple. Després del fenomen extraordinari de la transició, ara sembla que la societat ha assolit un nivell que li permet empobrir la política. Però cal mantenir l’optimisme. Perquè, si un mira enrere, de seguida veu que s’ha progressat. A tot arreu. El món està malament però també està bé. I, per cert, la construcció d’Europa és fonamental perquè Occident tingui una presència en el futur de la humanitat i no quedi marginat per la presència dels grans imperis. I justament és Europa la principal diana dels populistes i els nacionalistes, els grans enemics de la democràcia.
Vostè sempre ha estat contundent respecte als nacionalismes, i en concret davant l’independentisme català. Però quina és la seva proposta, el seu missatge?
Mentre Catalunya formi part d’Espanya, totes les concessions em semblen justificades i legítimes. El que no es pot acceptar és obrir la via a la desintegració del país. Això constituiria un obstacle enorme per a la construcció d’aquesta Europa que jo crec que, discretament i assenyadament, avança cap a la polvorització de les seves fronteres. Perquè si els brots nacionalistes i independentistes proliferen i tenen èxit, al final el que desapareixerà és Europa i tornarem a les guerres nacionals. Quina cosa tan absurda i anacrònica! Oi? Per això en aquest aspecte cal ser inflexible i taxatiu.
L’ENEMIC A CASA
“El principal adversari de la democràcia és a dins seu: nacionalismes, populisme, racisme...”
EL CONFLICTE CATALÀ
“Mentre Catalunya continuï a Espanya, totes les concessions em semblen legítimes”