Jugant amb foc el dia del Pilar
No sé sap gaire bé què hi ha al darrere de l’obra conjunta signada pel Niño de Elche i Los Planetas en forma de projecte i àlbum titulat Fuerza nueva. Sí que se sap que és un sucós disc signat per dos referents de l’escena musical espanyola i que, haventhi pel mig l’esmentat Niño –és a dir, Paco Contreras–, la cosa s’aparta del que és trillat i convencional, i que no sol deixar indiferent ningú. Aquesta vegada el sanguini i emocional cantant i músic il·licità s’ha introduït en terrenys especialment relliscosos en què cohabiten imatgeria ultradretana, títols, missatges i continguts de cançons d’un elevat abast polític i, en general, una mise en scène d’iconografia ultra.
Per a l’aficionat, d’entrada és tota una temptació examinar una obra signada conjuntament per aquests dos creadors, de qui a més s’ha pogut gaudir no fa gaire, tot i que amb obres ben diferents: de Los Planetas al Festival Jardins de Pedralbes, on van oferir un superb repàs al seu repertori en clau simfònica; del Niño al juliol al Teatre Grec, on va presentar el seu altre àlbum llavors també flamant Colombiana, un maridatge peculiar de les músiques de les dues riberes de l’Atlàntic amb el tema colonial com a objecte de revisió conceptual. Abans d’aquest concert, acabat de publicar el disc esmentat, Contreras recordava a aquest diari: “Jo sempre he volgut que els meus discos desmitifiquin les posicions estancades”, amb referència al colonialisme i a la conquesta i presència espanyoles a Amèrica.
Al cap de pocs mesos, és a dir, avui dissabte, festa del Pilar o dia de la Hispanitat, apareix oficialment aquest àlbum conjunt. Una obra que crida l’atenció tant per les cançons com per la potència gràfica, començant per una enginyosa portada de Javier Aramburu en què modifica la històrica d’Unknown pleasures, de Joy Division, transformant-la en un mapa d’Espanya travessat per un llamp; i pels textos de cadascuna de les cançons, signats per Pedro G. Romero, un dels ideòlegs del tema i opinant o agitador de referència
El Niño de Elche i Los Planetas publiquen avui el seu àlbum ‘Fuerza nueva’, carregat d’un missatge ambivalent
de la renovació de l’escena flamenca.
La idea que hi ha al darrere, sempre segons ells, no és una invocació d’aquell partit ultradretà liderat per Blas Piñar (la ena de nueva en aquest projecte és minúscula), sinó més aviat un posicionament i una presa de consciència d’una situació política i social canviant, en què els populismes estan adquirint un inquietant protagonisme des de les dretes nacionalistes. Als textos que acompanyen el volum, els seus protagonistes hi escriuen: “Contra el inmovilismo, una fuerza nueva. Bajo esta premisa las células independientes Niño de Elche y Los Planetas forman en España Fuerza nueva, una alianza estratégica de combate y recreo que mira hacia atrás con ira (y sorna) para mirar hacia delante con esperanza”.
A partir d’aquests supòsits han agafat una sèrie de fets i referències intocables per reinterpretar-los amb indissimulada i brillant intenció, com l’himne d’Andalusia –que aquí titulen Santo Dios–, el legionari El novio de la muerte, la machadiana La saeta o Els segadors –transformada en Canción para los obreros de Seat, basant-se en un anònim antinacionalista recollit pel cineasta francès Guy Debord–.
El projecte, de fet, com reconeix el mateix Contreras, “va néixer de la idea de fer un single”. “Quan ens vam ajuntar, però,
Una de les peces més controvertides és una relectura d’‘Els segadors’ titulada ‘Canción para los obreros de Seat’
i vam veure que la cosa fluïa, que el tema dels himnes sempre m’ha interessat i que Los Planetas són especialistes a fer composicions que són com himnes, vam començar estirar el fil”. No tot va ser fàcil, començant pel nom del projecte: “Al principi el nom va crear una mica de conflicte, sobre la manera com calia explicar-lo, perquè encara que l’expliquis continues llegint per internet gent que s’escandalitza... No ho entenc. Nosaltres busquem la performance, no la provocació, però és meravellós perquè crea un imaginari i trenca un estat de coses; de sobte veus que passen coses i això també ens en fa plantejar moltes”.
Tot això està molt bé des del punt de vista del plantejament teòric, però el que ofereixen i com ho ofereixen és un material altament sensible i intueixes que perillós, ja que el terreny està adobat perquè segons des de quines perspectives es pugui entendre com un reconeixement. Hi ha molta gent que no fila tan prim i Vox és tota una realitat.