El circ de cada dia
En aquest lapse desolador d’aturada de les competicions de clubs, l’estrena de l’espectacle Messi10, de Cirque du Soleil, precedida per una entrevista de l’equip de RAC1 a l’astre argentí, aconsegueix distreure l’angoixa existencial de l’incurable culerot. Qualsevol gat vell de la indústria de l’espectacle es rendiria davant la precisió quirúrgica de l’aparell promocional de la companyia quebequesa. Qualsevol infant també es rendirà davant el xou. No cal ni que sigui culer, ni tan sols entusiasta del futbol. El nivell tècnic dels artistes que hi participen, com de costum en la franquícia, és de primer ordre. I els paranys on hauria pogut caure aquesta nova producció –la carrincloneria d’algunes de les anteriors, la comercialitat desvergonyida de la idea original– ben aviat es veuen superats per la tendresa del seu sentit de l’humor, la mesura en l’ús d’efectes visuals i sonors i l’equilibri entre els vessants creatius i el purament gimnàstic de la proposta.
D’entre els últims millors jugadors del món, de ben segur que Messi és el menys circense de tots. Gosaria dir que és fins i tot avar, contingut en excés, o reservat, quan es tracta de desplegar trucs i piruetes davant la graderia. En això, si em permeteu el clixé, sembla més català que argentí. Tot el que és capaç de fer amb la pilota als peus, l’aficionat ho ha hagut d’anar descobrint per entregues, i cada floritura, cada ornament, apareixen compromesos amb una finalitat pràctica molt evident, i es poden entendre com a respostes enginyoses a
Als éssers humans ens meravella que qui fa meravelles pugui ser algú tan anodí com nosaltres mateixos
la complexitat de la jugada. Com altres grans jugadors formats a la Masia, Messi fa l’efecte d’haver accedit a l’art des de l’artesania.
Potser és per això que l’espectacle funciona: perquè celebra el que és extraordinari d’algú que s’entossudeix a no ser-ho. “No em preocupa que em diguin Déu, però no m’agrada”, va dir a l’entrevista de Jordi Basté i Roger Saperas, que ens van servir l’ídol global en la seva dimensió més terrenal i planera. Amb la monotonia monocord del seu accent, el jugador es va dedicar a confirmar i a desmentir, alhora, les imatges que els aficionats ens fem sobre el funcionament intern del seu cap, i del seu cor.
Entre periodistes, lloar la cordialitat i el tracte afable, la normalitat d’aquesta celebritat mundial que ens ha costat Déu i ajuda poder entrevistar, és tan habitual com sentir un testimoni dir a la tele que sempre li havia semblat molt normal el comportament de l’assassí confés que tenia per veí. Als éssers humans ens meravella que qui fa meravelles pugui ser algú tan anodí com nosaltres mateixos. El sentim parlar i pensem que ho és. Fins al següent cap de setmana, quan torna a fer alguna cosa impossible.