“Quan joves i sèniors treballem junts, el resultat és magnífic”
Tinc 33 anys. Vaig néixer a Plasència i visc a Madrid. Casat, sense fills. Llicenciat en Dret i Direcció d’Empreses. En general els polítics veuen la política com una carrera, com una oportunitat de projectar-se. Som el que fem i no el que diem, i ells diuen massa i fan poc. Soc catòlic
He tingut la sort de conèixer els meus quatre avis i gaudir de la seva tendresa. Amor en majúscules. Estar amb els avis és ser a casa.
Els devem la seva òpera
prima Abuelos?
Durant la crisi es va parlar molt dels joves, els més preparats de la democràcia espanyola, que havien d’emigrar per poder guanyar-se la vida fent feines per sota de les seves possibilitats.
La famosa fuga de cervells.
No vull comparar, però ningú no parlava del milió i mig d’espanyols de més de 50 anys expulsats del mercat laboral, considerats avis i àvies laborals, que es van trobar al carrer i sense possibilitats de reincorporar-se.
Molts van perdre fins i tot la casa.
Tenien factures per assumir, fills per alimentar i hipoteques per pagar. Jo no entenia per què no se’n parlava.
L’emprenedoria era la seva única sortida.
Em fa l’efecte que hi ha una estupidesa general respecte a l’emprenedoria fruit de la cultura americana, la febre Steve Jobs.
I Mark Zuckerberg.
Si surts al carrer i preguntes què és un emprenedor, la gent et contesta: “Un jove que està desenvolupant el pròxim Facebook en un garatge”. L’emprenedoria s’associa a jove tecnològic que s’ha forrat de milions.
Amb samarreta i vambes, si és possible.
Quan la realitat és que en els últims anys han proliferat cafeteries, fleques, floristeries, fruiteries... creades per persones que superen la cinquantena.
Això diuen les estadístiques.
Als 60 anys ara s’és jove, però tenim la imatge de l’ancià estampat al sofà amb la seva manteta. A mi em semblava molt interessant explicar una història que partís de l’emprenedoria professional i que fos real: avis que no creen una app sinó una llar d’infants.
D’això en saben molt.
Sí, són els que fan possible la conciliació laboral, els que es cuiden dels nets, una tasca social que no està valorada.
És curiós que s’hagi fixat en això.
Soc jove però no insensible a la realitat que vivim. En el curt Ser madre es un plus, ja parlava sobre les professionals que volen ser mares i quan decideixen tornar al mercat laboral no aconsegueixen reincorporar-se.
Són els anys en blanc en el currículum.
La meva protagonista acaba omplint aquells anys amb la feina no remunerada que ha realitzat: planificació, psicologia, coaching, gestió de recursos, oratòria, motivació...
Quins altres temes ha tractat?
Per Noche de paz em van atorgar el premi internacional de Drets Humans a Barcelona. La història se situa en el Nadal del 2017 en una masia catalana, on dos germans, un independentista i l’altre constitucionalista, es barallen. Als que no som d’aquí ens han arribat històries molt tristes de famílies trencades.
I quina és la lliçó?
Hi ha coses més importants que tenir raó. L’avi dona un cop a la taula i diu que s’està morint; això canvia radicalment el to de la conversa.
No és el seu primer experiment emocional.
Abans de fer curts vaig penjar vídeos a internet, i en uns els vaig preguntar a 20 millennials qui era la persona més important de la seva vida i què li regalarien si els toqués la loteria... “I si sabessis que aquella persona es morirà?”.
...
En això tots van coincidir: passaria més temps amb ella. Vivim en una societat que ens mediatitza i ens ensopeix, però quan ens porten a l’extrem sabem què és l’important.
Li interessa la justícia social.
Sóc molt emocional, i quan alguna cosa m’interpel·la intento explicar-ho. M’agrada fer un cinema útil.
Està fent voltes amb la pel·lícula per Espanya des del 5 de setembre.
Sí, mostrant-la i gravant vídeos de tres minuts en què persones de més de 50 anys expliquen el seu projecte d’emprenedoria. Hi haurà tres premis en metàl·lic per ajudar a posar en marxa els millors projectes.
I tot això neix d’una comèdia?
En una societat que penalitza l’arruga, nosaltres vam voler premiar-la.
Expliqui’m què l’ha impactat.
Un tipus a Granada va proposar un projecte de reciclatge d’aigües de piscina, de broma li vaig dir que el veuria tanta gent que li copiarien la idea, i la seva resposta em va impactar: “Si algú la copia i la fa, això és bo”.
Encantador.
Un home de 97 anys es va posar davant de la càmera per dir que el seu projecte era morir-se orgullós de no haver fet mai mal a ningú.
Tal vegada el problema és parlar de joves i grans, classificar i dividir la gent.
L’altre dia Ramón Barea, que interpreta un dels tres avis de la meva pel·lícula, em deia que tots tenim la mateixa edat però en moments diferents. Hi ha joves que passen anys “de vellesa” tirats en un sofà.
Potser creuen que això és etern.
Jo he tingut la sort de poder treballar amb actors de gran experiència (Carlos Iglesias, Roberto Álvarez i Ramón Barea) que m’han ajudat moltíssim. No hi pot haver un “ells o nosaltres”, hi ha d’haver un win-win, joves i sèniors hem de treballar junts, jo ho he viscut en primera persona i és magnífic.