La gestió de la sentència
Amb la condemna per sedició als nou líders del procés, s’acaba el parèntesi que els polítics han utilitzat com a excusa per abordar el conflicte i ara hauran de lidiar amb els seus efectes
La condemna als líders independentistes culmina un parèntesi de dos anys en què la política ha agafat el procés judicial com a excusa per eludir qualsevol negociació seriosa sobre el conflicte català. La sentència està a punt de divulgar-se i, si res no canvia a última hora, condemnarà per sedició els nou polítics en presó preventiva. No és la rebel·lió que reclamava la fiscalia, que va sostenir la instrucció i per la qual clamaven els que qualificaven de cop d’Estat el que va passar a Catalunya. Tampoc no és l’exoneració que demana l’independentisme, ni la desobediència que admeten que van cometre els processats.
La condemna per sedició –que en el cas d’Oriol Junqueras pot suposar entre 10 i 12 anys de presó; i per sota per a la resta dels empresonats– tindrà un efecte gairebé catàrtic en la societat catalana. La difícil gestió política i social d’aquest sotrac emocional es desenvoluparà en diverses fases. La immediata serà l’administració de la protesta per part de l’independentisme i d’un govern central en funcions i pendent d’eleccions. Tots fent equilibris sobre la corda fluixa.
Tant ERC com JxCat intenten una difícil ponderació entre encoratjar la mobilització social perquè aquesta sigui impressionant sense que es traspassi cap línia vermella que propiciï la intervenció de l’autogovern. Les apel·lacions de l’independentisme perquè la protesta sigui pacífica han estat constants en aquests dies, també per part de Carles Puigdemont i Quim Torra. La crida a la “desobediència civil” consistirà en principi a alterar la normalitat amb ocupació de carreteres, marxes a peu, grans manifestacions i altres actuacions que els organitzadors pretenen que siguin mantingudes en el temps el màxim possible.
La desobediència civil s’ha convertit en un recurs per eludir la desobediència institucional. Hi ha previstos manifestos i declaracions d’indignació, però no reaccions polítiques que desbordin la legalitat. Tot i que fa algunes setmanes es van aprovar resolucions al Parlament que han estat recorregudes al Constitucional, el seu contingut és merament simbòlic, sense conseqüències pràctiques. Tot i això, hi ha factors imprevisibles. El primer és el president de la Generalitat. Des que va accedir al càrrec, Torra ha esperat que la sentència seria l’espoleta del “momentum”, el detonant d’una insurrecció popular que porti el Govern a negociar, fins i tot encara que es provoqui l’aplicació del 155. La resta del Govern no està per aquesta via i al·lega que la dimensió de la protesta no permetrà allotjar aquestes expectatives.
Els equilibris també seran complicats a la Moncloa. La mobilització contra la sentència agafa el Govern del PSOE en funcions i en plena precampanya electoral. L’alteració de la vida quotidiana a Catalunya portarà el PP i Ciutadans a reclamar a
Pedro Sánchez l’aplicació de mesures contundents, com la Llei de Seguretat Nacional per aconseguir el control dels Mossos. La Moncloa no vol imatges dels seus agents carregant contra manifestants com l’1-O, però tampoc no vol fer la sensació de debilitat o falta de control de la situació mentre els rivals polítics acusen Sánchez de condescendència amb Torra i Puigdemont. En tot cas, sense haver de recórrer a
Equilibri independentista: protesta intensa però pacífica; equilibri monclovita: evitar càrregues i imatge de control
l’excepcionalitat d’aplicar la Llei de Seguretat Nacional, al Govern s’ha estudiat que la Llei de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat atorga funcions de coordinació dels operatius per part del Ministeri de l’Interior si es considerés necessari.
La proximitat de les eleccions generals del 10 de novembre condiciona la reacció política a la sentència. Sánchez utilitzarà la sensació d’inestabilitat que provocarà Catalunya per presentar-se com l’única solució possible per bastir ponts. La Moncloa tendeix a presentar les eleccions com a plebiscits. Si en les anteriors s’interpel·lava el votant a triar entre el candidat socialista o “el trifachito” de PP, Cs i Vox, ara serà entre Sánchez o la inestabilitat, el caos, el conflicte, amanit per la situació a Catalunya i el Brexit (previst pel 31 d’octubre).
La gestió de la sentència no s’acaba aquí. Els jutges demanaran l’extradició de Puigdemont, que ha assegurat que no es mourà de Bèlgica. La condemna per sedició i per malversació (probablement com a concurs medial) facilita aquest pas, més difícil amb la rebel·lió que defensava la fiscalia. La sedició deixa, tamateix, en mal lloc les decisions d’apartar els polítics empresonats dels seus escons després de ser elegits, una mesura que només es va poder adoptar sota l’acusació de rebel·lió.
La sentència també obre el debat sobre els beneficis penitenciaris a què podran acollir-se per sortir com més aviat millor de la presó. És molt probable que el tribunal desestimi la petició de la fiscalia que no se’ls apliqui el tercer grau fins a complir la meitat de la condemna. L’independentisme ja reclama una amnistia, que implica un reconeixement d’una injustícia, però el Govern al·lega que no està admesa en l’ordenació actual. Sánchez no s’ha negat fins ara a un indult, però sense massa convenciment i amb el recel de l’independentisme, que rebutja gestos de magnanimitat. La via penitenciària permetria alleujar la situació dels presos abans fins i tot del tercer grau, com ha passat amb Oriol Pujol o Iñaki Urdangarín. El front judicial obert al seu dia per Mariano Rajoy i culminat per la unilateralitat triada per l’independentisme acaba essencialment aquí. Però els seus efectes perduraran bastant temps i la seva gestió serà un altre repte, aquesta vegada ja no per als jutges, sinó per als polítics.