La tirania d’agradar
Algunes xarxes socials es plantegen eliminar el botó de m’agrada. Massa tard. L’aprovació mitjançant un clic ha funcionat com a incentiu durant anys, ha generat noves necessitats en uns i ha format el criteri d’altres: si té tants likes, llavors és bo. En recompensar mitjançant la icona del cor, no només s’alimenta l’ego de qui ha publicat alguna cosa, també es revaloritza allò que ha publicat, ja sigui una foto, una frase enginyosa o una observació. Immediatament cobrarà visibilitat; s’exhibirà en molts aparadors com si fos un quadre o un maniquí, davant del qual els altres podran donar la seva opinió o passar de llarg.
És més fàcil vendre allò que agrada, i s’obtenen més beneficis si et compra una majoria. Aquí és quan et fas popular. És l’objectiu que ens inculquen les pel·lícules nord-americanes sobre instituts, per exemple. Totes volen ser animadores per embolicar-se amb el capità de l’equip i convertir-se en la reina de la festa de fi de curs. En això, suposadament, consisteix l’èxit. El perdedor seria aquell que, o bé no destaca en res, o bé ho fa per motius desagradables. Un m’agrada equivaldria a un aplaudiment; molts, a un aplaudiment sonor. I qui no vol el reconeixement del públic?
Però una cosa és expressar-se i una altra representar un paper. A les xarxes socials cadascú interpreta un personatge; fa autoficció, de vegades amb la idea de reafirmar-se amb els
likes dels altres o de provocar per cridar l’atenció. És un joc, i al començament es va prendre així. Era una construcció d’aparences pròpia de la literatura i les seves variants (vegeu psicoanàlisi, mitologia o història). De fet, aquestes aparences donaren peu al terme postureig. Un no és tan sols el que creu ser, sinó també allò que veu cada persona que el mira. I davant l’exposició massiva, millor sortir presentable.
Els polítics començaren a publicar a les xarxes sense filtres, sense que cap mitjà hagués contrastat el que asseguraven i prometien. Feien propaganda, i embullaven encara més aquest embolic que sempre ha estat la veritat i les seves múltiples transformacions en ser explicada. Tant és que alguna cosa no sigui certa, si sona bé i és creïble. L’important és que agradi a una majoria. L’objectiu de periodistes i escriptors no hauria de ser agradar, sinó qüestionar allò que anomenam realitat. Fer reflexionar, plantejar les coses d’una altra manera, sacsejar si cal, encara que sigui incòmode. En fi, ens acostumarem a viure sense likes, però el que és insuportable són els haters.
Un no és tan sols el que creu ser, sinó també
allò que veu cada persona que el mira