Art contra la maledicció
El ‘tour del grafiti’ omple de turistes un barri de Medellín que es debat entre el progrés sostenible i la ‘pornomisèria’
Hi ha revolucions que tenen per escenari una escala, com ens va mostrar Eisenstein en la mítica escena d’Odessa d’El cuirassat Potemkin. Però també hi ha escales que són una revolució en si mateixes, prodigis mecànics que acceleren el progrés.
Al barri de Las Independencias de la Comuna 13 de Medellín, en un d’aquests pendents tan característics de la capital d’Antioquia, hi ha sis trams d’escala mecànica que han fet més pels seus veïns que tots els ismes dels últims segles. Tot i que res d’això no seria el mateix sense l’esforç i la creativitat dels mateixos residents.
Gràcies a aquestes escales i a les millores socials impulsades per la comunitat, la que va ser una de les àrees més conflictives de la ciutat és ara –almenys durant el dia– un museu a l’aire lliure d’art de carrer on el hip-hop i el reggaeton hi posen la banda sonora.
Milers de persones fan diàriament l’anomenat graffitour: pot dir-se que aquesta visita ja és un reclam principal de Medellín. Fins a tal punt que és la mateixa demanda turística la que modela al seu gust l’aspecte de l’indret.
D’entrada, tot sembla canviat per millorar. La pista esportiva que durant anys es va utilitzar com a patíbul torna a ser una pista per fer esport; els carrers que van controlar guerrillers i paramilitars vessen de turistes; i les parets, tela en blanc per a una revolució grafitera, han deixat de ser paredones.
Això és així, almenys, en el relat que fa una guia anomenada Janette aquest dissabte assolellat d’octubre. Un grup de nou persones han contractat aquesta dona en la trentena per 25.000 pesos cada una (6,5 euros) a l’estació de metro de San Javier. Serà la seva acompanyant en el graffitour, que dura dues hores i s’enfila a dalt del turó per les flamants –i netíssimes– escales mecàniques.
El seu discurs és el del barri que gràcies a l’art ha enterrat l’estigma d’un passat atroç. Per subratllar el contrast, cal baixar al detall. “Al principi –explica la Janette als seus clients– les guerrilles de les FARC, l’ELN i els Comandos Armados del Pueblo van ser benvinguts perquè s’ocupaven dels afers socials que no cobria l’Estat. Hi havia un rival comú: la burgesia. Però aviat es va espatllar tot. Va ser quan van entrenar els nens per a la vida militar i van començar a emportar-se’ls, de vegades amb només set anys. Llavors, com que la gent es negava a permetre-ho, van començar a matar els veïns i van passar coses terribles, com el martiri de Don Pedro”.
El grup escolta el relat al minúscul saló de la casa de la guia, situada al peu del primer tram d’escales. La Janette treu unes cadires per disposar la seva audiència en un grupet. La seva germana arriba des del bar familiar contigu a prendre la comanda de micheladas, un combinat de cervesa amb sal i amb fruites com la síndria o el maracujà.
“A Don Pedro –prossegueix– els guerrillers el van venir a buscar a casa i ell es va negar a acompanyarlos, perquè sabia què li passaria. Els va dir que preferia que el matessin a casa. Però el que van fer va ser disparar a la columna vertebral perquè no pogués moure’s. Després el van arrossegar per l’escala i el cap de Don Pedro anava rebotant als esglaons, fins que al carrer el van rematar a la vista de tothom”.
Per la porta entreoberta es colen tornades de reggaeton, l’estil que regna al planeta des de Medellín fins a Ciutat del Cap; des de Nova Orleans a Kàtmandu. A la Comuna 13 competeix amb el rap, el hip-hop i alguna rumba. És migdia i comencen a formar-se aglomeracions a la plaça contigua. Cada grup darrere de la seva Janette. Tots els turistes embrancats en la impossible tasca de reduir grafits tan monumentals al quadradet d’Instagram.
La Janette assenyala les fotos familiars. “Aquell d’allà és el meu germà de 17 anys; el van matar perquè creien que treballava per als paramilitars”. Ho deixa anar amb el verb fred de qui explica diàriament la mateixa història. També van matar el seu oncle, un líder comunal, i el pare del seu fill gran. I tants altres coneguts. I ara fa circular una foto que recull la visita de Bill Clinton al barri i comenta que a Maluma no li veuen mai el pèl, tot i que l’ídol reggaetoner va triar a l’abril aquest mateix lloc per rodar un videoclip.
Sortint de la casa de la Janette per prosseguir el tour, una de les visitants, encara impressionada pel que acaba d’escoltar, es pretenir gunta si assisteix a un cas de superació social o a un espectacle de pornomisèria.
Curiosament, el terme pornomiseria va ser encunyat a Colòmbia. El van emprar per primera vegada el 1977 els cineastes Luis Ospina i Carlos Mayolo en un text en què qüestionaven l’explotació comercial de la pobresa –el “miserabilismo”– que, segons la seva opinió, feia el cinema independent colombià de llavors.
Centenars de guies i de venedors ambulants del barri es beneficien de la visita de milers de turistes cada dia
Servides com a paquet turístic amb les t-shirt i les micheladas, les referències a la guerrilla, als narcos (“Pablo Escobar no va estar per aquí però sí alguns dels seus”), als paramilitars o a la brutal operació Orió llançada el 2002 pel govern d’Álvaro Uribe per liquidar la insurgència de la comuna poden semblar, certament, pornomisèria. Tot i que no s’hauria de jutjar sense una visió més completa del context.
Aliè a aquest graffitour, el raper conegut amb el nom d’El AKA adverteix contra la mercantilització de l’ànima social de la seva comuna. El seu nom artístic es refereix al fusell d’assalt AK-47: l’hi van posar per la velocitat a què dispara les seves rimes en aquest estil que es defineix com a agro hip-hop. El seu àmbit d’actuació és la Galería Viva Comuna 13, on es desenvolupa el seu projecte d’agroart. Algunes de les seves audaces intervencions artístiques tenen com a escenari el cementiri proper de San Javier.
“La 13 és una de les comunes que tenen més fronteres invisibles que no es poden creuar –diu El AKA–. La gent aquí està en una posició de servir els turistes; només un 3% utilitzen les escales elèctriques. A les nits, quan els turistes se’n van, hi ha sempre enfrontaments. Aquest any ja hi ha hagut cinquanta homicidis a la comuna. I els locals han de pagar vacuna (impost) a grups il·legals per poder obrir”.
Però el que més preocupa aquest artista alternatiu és que sota l’explotació turística s’acabi enterrant la memòria històrica. Aquesta memòria té el seu epicentre en un runam, visible des de les escales, on hi
hauria els cossos de centenars de desapareguts en els anys del terror. La Janette ha assenyalat la pedrera als seus clients des de la distància.
“L’Estat –assegura El AKA– no compleix amb la seva obligació de buscar els desapareguts, però sí que porta alcaldes de tot el món a contemplar el Miracle de Medellín. Es tergiversa la història i la memòria quan es diu que és l’Estat qui ha fet això, quan el mèrit és de la pròpia comunitat. En l’espai s’hi hauria d’explicar el que realment ha passat en aquest lloc i al país”.
“Sigamos todos buscando / en la escombrera / la verdad que se nos niega”, diu un dels temes d’aquest activista.
És cert, com afirma El AKA, que la inseguretat no està resolta, tot i que durant la visita això no es percebi (la comunitat vigila que no es molesti els turistes). Aquest mateix mes s’ha capturat el presumpte autor de l’assassinat, fa un any, d’un guia turístic de la Comuna 13. Malgrat que han desaparegut els càrtels més icònics, el narcotràfic continua actiu, amb energies renovades procedents de Mèxic. I l’estancament del procés de pau fa témer un rebrot de la violència.
Cap a la una del migdia el problema de saturació turística es fa evident. Una parella de joves enviats per la municipalitat per portar el recompte de visitants a peu d’escala aventura que avui seran entre 1.000 i el 1.500; això sí, per sota de la xifra d’entre 4.000 i 5.000 persones de la temporada alta.
Tot està pensat perquè el turista surti convençut del poder regenerador de la cultura i l’art. Alguns grafits estan disposats com a photocall de la gran gala d’Instagram: el de la Comuna 13, el dels enamorats... Hi ha nois que demanen almoina i acaben recaptant tants diners que deixen d’anar a classe. Tot es comercia: accés a un lavabo per 500 pesos, una galeria amb l’obra dels grafiters locals, teatrets per a xous de breakdance, parades amb aigua saboritzada.
La Janette admet que el xou se’ls pot escapar de les mans, i suggereix que la creació de projectes similars en altres àrees de la ciutat –la cultura també és el reclam amb què s’està regenerant Moravia, a la Comuna 4, abans un enorme abocador– pot servir per evitar la saturació de la 13.
El camí de tornada cap al metro de San Javier només es pot fer esquivant desenes de grups de visitants menys matiners que van pujant amunt amb l’ànsia de fer fotos al Miracle de Medellín.
Tanmateix, la constatació que Las Independencias és una atracció turística en risc de quedar desvirtuada no s’hauria de fer servir per posar aquest barri al sac dels destins porqueria del món. La Comuna 13 es mereix una reflexió a part: qui en el seu seny canviaria aquest barri, on els joves tenen una perspectiva real de trobar feina (hi ha més de 100 guies), pel de fa quinze anys? Segur que tot s’hauria pogut fer millor i que hi ha una memòria històrica per preservar, però aquest no és ni de bon tros un problema exclusiu d’aquesta urbs colombiana.
Ja sigui gràcies a recursos públics o per gentilesa de voluntaris, a la comuna s’estan impartint cursos d’anglès, de música o de dansa, així com de capacitació turística. Tot això era impensable fa quinze anys.
A més, el risc de gentrificació, que amenaça els districtes culturals de tot el món, aquí és molt relatiu. Las Independencias és un barri massa remot i les seves cases massa precàries com per atreure residents hipsters i fons depredadors.
És difícil que aquest lloc mori d’èxit, per la simple consideració que no pots morir-te d’èxit quan ja has estat mort.
El raper El AKA adverteix que sota el boom turístic s’està enterrant la (terrible) memòria històrica