La UE prorroga tres mesos el Brexit perquè el Regne Unit s’aclareixi
Brussel·les dona totes les facilitats a Londres perquè es defineixi d’una vegada mentre el Parlament torna a negar a Johnson les eleccions
La Unió Europea confia que la tercera serà la vençuda, i per assegurar-ho, ha concedit la més flexible de totes les pròrrogues, una que preveu tres dates possibles de sortida. El límit és el 31 de gener del 2020, però si es ratifica abans de l’acord de Retirada, hi ha dues altres portes de desembarcament disponibles, l’1 de desembre i l’1 de gener. Oferir més facilitats fregaria l’impossible, i és que a Brussel·les hi ha moltes ganes d’enllestir definitivament el procés de retirada ordenada del Regne Unit.
Fidel a la tradició de màxim pragmatisme, la Unió Europea ha plantejat una nova oferta que combina les dues ànimes que es debatien internament en aquesta última discussió: oferir un marge de temps prou raonable per a la ratificació britànica de l’acord i, alhora, evitar que el Regne Unit es quedi un dia més de l’indispensable a la UE. Aquesta darrera ànima era molt francesa.
“Tots teníem ganes de passar a una altra pantalla. El compromís és tècnicament molt correcte i políticament molt raonable”, van indicar fonts europees, que van afegir que el divendres hi havia massa crítica. En aquell moment, va faltar el vistiplau de París, que ha arribat posteriorment.
L’acord el van tancar ahir els ambaixadors dels 27 països en una reunió gairebé de tràmit. Quinze minuts van trigar a segellar una decisió i una declaració precuinades el cap de setmana. L’anunci el va fer el president del Consell Europeu, Donald Tusk, a les 10.30 h del matí, via tuit, i introduïa un nou mot al ja voluminós diccionari comunitari. Es concedia una flextensió, és a dir, una pròrroga molt flexible, amb diverses estacions per baixar-hi, però que, com a màxim, s’allarga fins al 31 de gener del 2020.
Tan bon punt aconseguit l’acord dels ambaixadors, el text va ser enviat a Londres perquè donés el vistiplau formal, i a partir d’aquí Donald Tusk activarà l’aprovació per les capitals a través d’un procediment escrit. O sigui, es distribueixen les propostes i si no hi ha contestació en un lapse de temps establert, queden automàticament aprovades. Tusk espera que el procés estigui completat aquest dimarts o, pel cap alt, demà dimecres. S’estan esgotant els marges, amb una aprovació de l’extensió que s’aconseguirà a només 24 o 48 hores del límit de l’1 de novembre.
Al document també es recorda al Regne Unit que, com que continua sent membre de la Unió Europea, li correspon proposar un candidat per a la nova comissió d’Ursula von der Leyen que, sumat el primer retard, té previst entrar en funcionament l’1 de desembre. Una petició que té tot el sentit jurídic, les lleis indiquen que tot país membre ha d’enviar un comissari a Brussel·les, però molt menys lògica des del punt de vista polític. Se li està demanant a un país en via de sortida que nomeni un comissari per a un període de dos mesos com a màxim. També és cert que el Regne Unit va haver de participar en les eleccions europees de maig quan estava en el tram final de la seva sortida.
Durant el període de la pròrroga, el Regne Unit continua sent membre de ple dret de la Unió Europea,
amb els mateixos drets i obligacions que els altres membres. Això començarà a canviar quan es materialitzi la sortida i entri en el període de transició. En aquesta etapa continuarà estant dins la UE, però sense participar en els òrgans rectors, la incòmoda situació de continuar subjecte a les normes però sense capacitat d’influir-hi. I, finalment, al final d’aquest període, a les acaballes del 2020, passarà a ser definitivament un país tercer.
És la tercera pròrroga que concedeix la UE. Dues a Theresa May i una a Boris Johnson. S’han utilitzat tots els formats. La primera de només dues setmanes quan es va moure la data original del 30 de març al 12 d’abril; i la segona ja va ser la més llarga, ni més ni menys que un semestre que, tot i això, s’ha demostrat insuficient. L’última ha estat la més complexa de concedir. En primer lloc, perquè Boris Johnson no volia sol·licitarla i només es va resignar a fer-ho per obligació legal, de manera que s’ha d’empassar la seva rotunda afirmació que “abans mort en una rasa” que demanar una pròrroga. A més, ara la incògnita no és si l’actual Parlament de Westminster aprovarà l’acord de Retirada, sinó quin Parlament ho farà, si l’actual o un de renovat.
La pilota, una vegada més, és en camp britànic, però en aquesta ocasió a Brussel·les regna una certa tranquil·litat perquè s’ha evitat el pitjor, la sortida brusca del Regne Unit aquest divendres, i perquè es considera que s’han facilitat prou fils perquè executiu i legislatiu britànics trenin la ratificació indispensable.
Una pròrroga amb tres possibilitats de sortida: 1 de desembre, 1 de gener i 1 de febrer
El Regne Unit haurà de proposar un comissari, encara que només sigui per dos mesos