“Rufo Batalla és més pròxim, gairebé un calc de mi mateix”
Eduardo Mendoza, escriptor
Eduardo afrontava ahir Mendoza amb ànims promoció la jornada d’El negociado de la segona novel·la del de yin la y el trilogia yang, protagonitzada Rufo Batalla. Només pel seu va alter esbossar ego un il·lustrat retret la per ressenya al diari de que la havia seva obra “Crec amb que una la fan caricatura servir indistintament dubtosa: quan parlen de Franco o de mi”, va dir Mendoza en to de broma. Després va respondre a les preguntes de La Vanguardia.
Aquesta és la seva segona novel·la protagonitzada per Rufo Batalla. Fins ara només Ceferino, el detectiu boig, havia repetit protagonisme a la seva obra.
Sempre m’he sentit còmode amb Ceferino, perquè és el meu alter ego literari i un amic de tota la vida. Però ara ha arribat el moment de fer balanç amb un personatge més pròxim, i aquest és Rufo Batalla, gairebé un calc de mi mateix. Per condició social, educació, aficions, possibilitats, oportunitats, etcètera.
El que separa Ceferino de Rufo és molt. Què els uneix?
Tots dos són extraterritorials. És cert que un té un caràcter positiu i l’altre és més negatiu, però s’assemblen en el fet que tots dos s’apunten a un bombardeig, i això els salva. Sobretot a Rufo Batalla, que és un indesitjable, encara que no faci mai un pas enrere.
Indesitjable, el seu alter ego?
Vull dir que és algú que es deixa portar, perquè no té criteri ni opinió pròpia. Tot i això és curiós i s’arrisca.
La curiositat salva vides?
Sí. He descobert que la gent no en té. La gent se sol conformar amb el que li va semblar bé en un moment. I es queda amb això tota la vida. Fixi’s en els programes de ràdio amb secció de discos sol·licitats: sempre demanen els mateixos. Amb les exposicions passa el mateix: les de Picasso s’omplen; les de gent nova, no tant.
A Batalla li passen coses perquè s’acosta a un paio fantasiós com el príncep Tukuulo. Ha conegut ningú així?
Molt semblant, no. Sí que vaig tenir un contacte tangencial amb Simeó de Bulgària, exiliat a Madrid. Quan el vaig conèixer, amb el comunisme encara vigent, la seva ambició era tornar a ocupar el tron, cosa difícil d’aconseguir. Més o menys com si volgués ser rei de Mart. Tot i això, va acabar sent president de Bulgària. També recordo que a Nova York, a l’aparador d’una botiga de cotxes, s’exhibia el que havia encarregat un rei o un pretendent d’una monarquia balcànica, i que no va arribar a retirar mai perquè el van afusellar abans o el seu país va desaparèixer. Aquestes figures i destins m’atreuen.
Fa anys deia que preferia emmarcar les narracions en períodes
més llunyans. Ara aborda temps que no són els d’avui, però que són els seus.
Ha passat prou temps per veure’ls en perspectiva i adonar-me que el que llavors semblava fonamental potser no ho era pas.
Posi un exemple, sisplau.
Doncs, per exemple, la idea que teníem aquí llavors de l’Extrem Orient. Al Japó imiten cotxes occidentals, però no en faran mai cap que vagi bé, deien. I ja ho veu. O el menjar japonès: en parlàvem com d’una raresa, i ara en consumeix tothom. És xocant. Amb Barcelona passava alguna cosa semblant. Quan va morir Franco, a alguns els podia semblar una ciutat pestilent de què es passava de llarg, de camí a Salou, que era la bona. I després va venir el 92.
Les novel·les de la trilogia de Batalla són el més pròxim que llegirem a una autobiografia d’Eduardo Mendoza?
No tenia la voluntat d’escriure res que fos més o menys memorialístic. A més, ja tinc un biògraf molt bo. L’altre dia, però, vaig pensar: home, podries fer, ja no pas una autobiografia, que suposo que m’avorriria sobiranament... Ja m’avorreixen les dels altres, és a dir que imagini la meva... Però potser sí una selecció de retrats de persones que he conegut, de moments que he viscut. No s’ha de descartar. Veig que ja se m’acaba el tema de la trilogia.
Les novel·les de Batalla són una revisió dels seus temps, en aquest cas de fa gairebé mig segle. Quin balanç en fa?
El balanç personal... no l’hi sabria dir. Crec que en aquella època jo tenia la sensació de viure moments importants, a Nova York, a Barcelona: de veure la final de la Champions des de la llotja.
Vostè és un escriptor amb diferents projectes literaris d’un llarg recorregut interromputs
CANVIS DE PERCEPCIÓ
“Passava de llarg de Barcelona, de camí a Salou, que era la bona; després va venir el 92”
TEMPS RECENTS
“Ha estat una època de bondat i prosperitat extraordinàries; ara veiem l’orella al llop”
TRILOGIA EN CURS
“Sempre havia volgut escriure sèries, una novel·la llarga però dividida en trossos”
MEMÒRIES?
“No s’ha de descartar que escrigui alguna cosa memorialística: se m’acaba la trilogia”
o postergats. Ara n’ha tret dos de Batalla en un any. Què ens diu això sobre el seu momentum?
Aquesta pregunta m’agrada. Sempre havia volgut escriure sèries: una novel·la molt llarga, però en trossos. Ho havia intentat, però no va sortir mai. La ciudad de
los prodigios tenia prevista una segona part, i no en va tenir. Com
Mauricio o las elecciones primarias. Ara ho sé fer i estic content.
Diu que el record dels seus pares sobrevola aquesta trilogia.
Tots els meus altres protagonistes semblaven acabats d’aterrar d’un altre planeta. Aquest ve d’una família... Deu ser cosa de l’edat. Perquè jo sempre he estat partidari de sortir del niu, però amb els anys valoro més l’ambient familiar. Símptomes de decrepitud, potser.
En aquesta novel·la hi ha elements pròxims al pastitx, a la paròdia del gènere d’aventures.
Sí. Hi fico les illes del tresor, els mars del sud, Conrad, London, Salgari, Stevenson. Hi fico pirates de Malàisia. No m’havia imaginat mai que els pogués obrir un forat en un llibre meu! Als meus llibres he fet servir i he abusat de la meva afició per la novel·la policíaca o la històrica. Em faltava la d’aventures.
Aquestes novel·les de Batalla contenen elements reflexius sobre els seus temps. Pot sintetitzar aquesta reflexió sobre l’època que li ha tocat viure?
Ha estat una època de bondat i prosperitat extraordinàries, amb comoditats, avenços i seguretats que no ens mereixem.
Què distingeix el present?
La incertesa. Encara podem continuar pagant el lloguer. Però ja veiem l’orella al llop.
Situarà la tercera part de la trilogia en l’etapa olímpica?
Suposo que sí, perquè si no, no sé com l’ompliré.
El desig d’abandonar el lloc d’origen, allunyar-se’n, és una constant per a Batalla, també ho ha estat per a vostè.
Ho volia fer. Ho vaig fer. Fins i tot em va anar més bé que a Batalla. Una de les pors de la vellesa és que potser ja no me’n pugui anar a altres llocs, a descobrir coses noves, de missioner... La posició del missioner... Miri: aquest seria un bon títol per al tercer llibre.