El 10 de Brumari de Pedro Bonaparte
La incògnita del 31 d’octubre s’ha aclarit. El dia de Tots Sants no hi haurà un Brexit salvatge. Falsa alarma: el ros ha pactat. La Comissió Europea i el Govern de Londres han acordat una pròrroga fins al 31 de gener, tot esperant que el Parlament de Westminster trobi una solució al fenomenal embolic britànic.
Ara la preocupació de les institucions europees es trasllada al 10 de novembre de Pedro Sánchez. El problema més immediat no és el tall anglès, és el nus d’Espanya.
Germinal s’ha transformat en Brumari. A la primavera el fenomen Vox semblava que anava de baixa. Una Espanya europeista mostrava una certa energia davant la Unió Europea. Cinc mesos després la ultradreta s’acosta als cinquanta diputats, cavalcant totes les fúries convocades per una repetició d’eleccions generals que molts espanyols no entenen. Ningú no sap què passarà el 10 de novembre, mentre se senten crides angoixades a un “govern fort”. El 10 de Brumari de Pedro Bonaparte.
De fet, el 31 d’octubre és la veritable clau de la repetició electoral espanyola. A finals d’agost, amb el goliard Boris Johnson dient disbarats a Londres, gairebé tothom donava per fet que a finals d’octubre hi hauria un embolic fenomenal a l’altre costat del canal de la Mànega. La Moncloa va calcular que el temporal britànic seria prou greu per alertar els espanyols i prou llunyà per no provocar-los un estat de pànic. Brexit dur i sentència catalana amb protestes de mitjana intensitat: l’onatge just per convocar a les urnes la Majoria Cautelosa.
És evident que alguna cosa ha fallat en aquest càlcul. No hi ha Brexit: hi ha contenidors en flames més enllà de la Via Laietana. El moment veritablement salvatge ha tingut lloc a Barcelona.
El 31 d’octubre també era a l’agenda de Carles Puigdemont i del seu advocat, Gonzalo Boye. La sentència del Tribunal Suprem havia de sortir abans del 16 d’octubre, de manera que era perfectament previsible que a finals de mes l’home de Waterloo s’enfrontés a una nova demanda d’extradició de la judicatura espanyola. Efectivament, avui la justícia belga ha de fer un primer pronunciament sobre la petició del Tribunal Suprem espanyol. La Fiscalia de Brussel·les demana que s’executi l’extradició pels delictes de sedició i malversació.
Waterloo és el nom d’un camp de batalla. Aquest barri de Brussel·les convida a pensar en termes estratègics, i diuen que la millor defensa és un bon atac. El 31 d’octubre la Unió Europea havia de tenir dos problemes sobre la taula: el Brexit salvatge i unes protestes de forta intensitat a Catalunya, sense arribar a la violència. L’ocupació de l’aeroport del Prat, sense contenidors en flames. Aquí els càlculs també han fallat, ja que els carrers de Barcelona sempre acaben tenint vida pròpia. Ho diu la història.
El procés va començar el 2012 amb l’objectiu de tapar i desviar la ràbia del 15-M, i una ràbia que ara condensa moltes més frustracions està calant foc al procés. A la història li agraden les espirals.
Mentre malparla de la Unió Europea a la premsa russa, a la facció Puigdemont-Torra el 31 d’octubre també se li ha escapat de les mans. Els pròxims dies assistirem a un espectacle inenarrable: Laura Borràs intentat desbordar la CUP.
El Brexit salvatge s’esfuma i Barcelona passa a ser ara el principal tema del desordre europeu