Sevilla té un color especial

Em falten dos anys i quatre mesos per fer-ne setanta. Això vol dir que –tot i que s’albiren noves eleccions aviat– si Déu vol m’hauré passat la vida sense haver hagut de ser mai president de mesa, ni vocal, ni tan sols suplent, aquesta figura que es presenta a l’hora que es constitueix i, si el president i els vocals no s’han escaquejat i hi són, bufa alleugerit, fa mitja volta i se’n va al bar més pròxim a esmorzar.

Des que a finals dels setanta la gent va poder tornar a votar –encara que de vegades ho facis i la diguem-ne justícia processi els escollits–, cada cop que se n’acostava una, rumiava quines excuses podria al·legar en cas que m’arribés a casa el paperet que t’ordena participar-hi. En vaig imaginar diverses però mai cap de tan bona com la del sevillà que demana no ser president de mesa el pròxim 10 de novembre perquè ha d’anar al Benito Villamarín a veure el partit entre el Betis i el Sevilla.

D’ell tan sols sabem que es diu Francisco i que és el soci 3.498 del Betis. Ha enviat una carta a la Junta Electoral amb un redactat deliciós. Hi diu que li han notificat que ha de ser president de mesa, que hi renuncia perquè a l’agost va pagar 330 euros per un abonament per anar als partits del Betis durant tota la temporada, que quan ho va fer no sabia que el dia del derbi sevillà hi hauria eleccions i que “faltar a dicho encuentro deportivo supone para el dicente un menoscabo en su estado de ánimo y un daño moral incalculable”. Al·lega: “El dicente, defensor a ultranza de la Carta Magna y cumplidor celoso de los deberes civiles que dimanan de la misma, de tal manera que si la celebración de las elecciones generales no coincidiera temporalmente con la fecha fijada para el antedicho encuentro deportivo, estaría orgulloso del nombramiento como presidente de la mesa electoral. No obstante, coincidiendo ambas citas en el día y debiendo prevalecer la asistencia de una sobre otra, don Francisco no puede más que decantarse por el partido de su equipo, el Betis, al que ha antepuesto en circunstancias únicas y de trascendente importancia a lo largo de su vida, tales como la fecha en la que contrajo matrimonio o el nacimiento de su primera hija, al que no asistió por estar en un encuentro deportivo”. Chapeau.

Llàstima que el meu interès pel futbol sigui escàs i que si ara em fes soci del Barça –¿de quin club, si no?– no colaria de cap manera. Només em queda esperar que aquests dos anys i quatre mesos passin ràpid (al ritme actual, en aquest període hi haurà quatre eleccions) i que no rebi el paperet fatídic. Un cop arribat als setanta, ja podré deixar de patir.

Quim Monzó

No podrà ser a la mesa electoral el 10-N perquè vol anar a veure el Betis-Sevilla