L’Argentina torna al peronisme
Mauricio Macri va arribar al poder a l’Argentina el 2015 prometent pobresa zero. Quatre anys després, s’ha presentat a la reelecció amb el 35% dels argentins sota el nivell de la pobresa. No ha estat l’única, però sí una de les causes principals de la seva prevista derrota en les eleccions de diumenge, que han retornat la presidència del país al peronisme, encarnat ara en Alberto Fernández i, especialment, la futura vicepresidenta, Cristina Fernández de Kirchner.
La dupla peronista ha obtingut el 48% dels vots d’una Argentina esquinçada per la crisi econòmica. El kirchnerisme ha guanyat, però no ha arrasat. El liberal Macri (40,5% dels vots) deixa un país amb una inflació del 56%, un peso que ha perdut la meitat del seu valor, una massiva fuga de capitals i una crisi que s’ha emportat milers d’empreses i de llocs de treball i que ni el préstec de 51.000 milions de dòlars de l’FMI, el més gran atorgat mai a un país, ha pogut capgirar.
Amb aquest escenari, el triomf kirchnerista estava cantat. Per evitar la tradicional divisió peronista, Cristina Fernández va renunciar a ser candidata a la presidència a favor d’Alberto Fernández, amb perfil de peronista clàssic. Advocat, de 60 anys, té un discurs propi i fins i tot va arribar a barallar-se amb Cristina Fernández quan aquesta era presidenta i ell era el seu cap de gabinet. Ara el president electe vol reagrupar el justicialisme, mentre que Cristina Fernández, sobre la qual pesen tretze processaments, la majoria per corrupció, continua sent la líder més valorada.
Després de dècades de règim peronista, l’Argentina està en fallida perquè Macri tampoc no ha complert cap de les seves promeses de fa quatre anys. El nou president hereta gravíssims problemes i l’immens repte d’impulsar la recuperació econòmica, però és una incògnita quines receptes aplicarà. A curt termini, tindrà un paper clau la transició, els 44 dies fins que s’iniciï el nou mandat, i si aquesta és acordada i, per tant, ordenada, cosa que podria suavitzar la gravetat de la situació econòmica. Si el traspàs no és ordenat, la inflació i la caiguda de reserves poden agreujar-se. Ahir Alberto Fernández i Mauricio Macri van esmorzar junts per consensuar un relleu pactat i enviar un missatge de tranquil·litat als mercats, que van reaccionar amb calma mentre els bons continuaven caient lleugerament.
Alberto Fernández rep un país sense esperança de veure solucionats els problemes a curt termini. El ciutadà continua preguntant-se quant costarà el dòlar, si el nou govern deixarà de pagar el deute extern –de 280.000 milions de dòlars–, si el Banc Central argentí –que ahir va tornar a restringir dràsticament la compra de dòlars pels particulars– es quedarà sense reserves (ara ja només disposa d’11.000 milions) o si haurà de treure els seus estalvis dels bancs, cosa que molts ja han fet.
El resultat electoral planteja també l’interrogant de quin paper exercirà Cristina Fernández com a vicepresidenta. Té més suport popular que Alberto Fernández i caldrà veure com es desenvolupa el peronisme en el seu retorn al poder, ja que es tracta d’un partit amb fraccions diferents i de vegades fins i tot oposades, des del sindicalisme fins al kirchnerisme, passant pels barons de les províncies, circumstància que pot provocar dissidències internes en negociar un rumb de govern que satisfaci tots els sectors.
A Macri li queden dos consols. Podrà exercir el paper d’oposició forta, ja que cap grup no ha obtingut majoria absoluta al Congrés, i això obligarà a negociar acords, inclosa una reestructuració del deute, fet poc habitual en la política argentina. I passarà a la història com el primer president no peronista que acaba els quatre anys de mandat des del 1930.
Després de la política, l’Argentina torna a viure l’hora de l’economia. La inflació disparada, la recessió i l’atur prossegueixen per més que hagi canviat l’inquilí de la Casa Rosada, i falta veure si el peronisme té receptes per capgirar la crisi de la tercera economia llatinoamericana.
El kirchnerisme afronta el repte de capgirar una greu crisi marcada per l’atur,
la inflació i la recessió