El diàleg impossible

La situació a Catalunya està tan empantanegada, que ni tan sols avancen les paraules. El màxim acord que pot assolirse es limita a un corol·lari que perd sentit a cada pas. El problema és polític, i no judicial; per la qual cosa no hi ha cap altra sortida o solució que el diàleg. Dit això, ningú no es posa d’acord en el seu significat. L’independentisme esgrimeix aquest raonament per ampliar les seves bases i establir algun nexe amb l’opinió dels que no són secessionistes però se senten incòmodes amb la judicialització del conflicte. Encara que la seva pròpia unitat es basa en el matís que afegeix al diàleg: “Sense condicions”. De manera que exigeix dues condicions tan irrenunciables com contradictòries per als partidaris d’una república catalana. Que la negociació parteixi de zero, com si no hi hagués ni Constitució ni Generalitat a partir de les quals posar-se a parlar; i que els interlocutors concebin la política com un espai il·limitat de possibilitats, en què podria passar qualsevol cosa. Quan en realitat els partidaris del referèndum per a la independència sustenten les seves aspiracions en el poder que els confereix l’autonomia constitucional com a única certesa.

Per la seva part, Pedro Sánchez adverteix que hi ha un problema de convivència –prepolític– i que la llei ha d’anar per davant com a condició per al diàleg. Amb això, tal com s’ha vist, disposa de prou arguments per limitar la comunicació entre el Govern central i el de la Generalitat al mínim indispensable per a l’administració dels afers ordinaris i, fins i tot, per atallar els extraordinaris de l’ordre públic a través –ironies del moment– d’un diàleg policial que l’altra part es resisteix a assumir com a polític. Mentre el diàleg entre les patronals Foment i Pimec, i entre aquestes i els sindicats CC.OO. i UGT, va donar lloc la passada setmana a declaracions que, per salomòniques, acabaven no convidant ningú al diàleg pretès perquè no es deia res sobre el seu possible contingut. Com si els agents econòmics i socials no en tinguessin opinió, o creguessin en els miraculosos efectes d’una improbable conversa.

Una vegada dictada la sentència pel Tribunal Suprem, l’independentisme ha anat en sentit contrari al diàleg polític que preconitza. Ha interpretat el clam dels milers i milers de persones que manifestaven el seu enuig i indignació per les condemnes als polítics presos com si els representants del secessionisme a les institucions estiguessin obligats a acontentar els menys dialogants, abans que a complir amb les obligacions de la Generalitat. La insistència del president Torra en “ho tornarem a fer”, el seu sorprenent anunci que hi haurà un referèndum en el que queda de legislatura, la resistència del Govern a condemnar els fets de violència mentre projecta missatges de recriminació cap als Mossos, la moció entorn de l’autodeterminació prevista per a la seva tramitació parlamentària i el manifest de la Llotja de Mar injuriant el sistema democràtic vigent descriuen una deriva que s’acosta perillosament a la provocació de nous episodis de judicialització de la crisi catalana. Els presumptes moderats de l’independentisme, si és que existeixen, estan avui més tenallats que fa deu dies, perquè tot el secessionisme s’ha deixat portar pel seu costat més emocional; i s’ha deixat portar per aquells que operen en el seu interior per impedir la més mínima rectificació d’actituds. En una dinàmica de blocs, com la creada especialment després dels brots de violència al carrer, l’entotsolament independentista indueix a un moviment anàleg en el constitucionalisme partidari.

La convocatòria electoral del 10-N i la inajornable cita posterior de les autonòmiques catalanes no només posposen tot eventual diàleg entorn de Catalunya, sinó que els seus resultats més previsibles dificultaran l’entesa. És probable que en les generals l’independentisme aconsegueixi capitalitzar el descontentament ciutadà per la sentència del Suprem, de manera que pogués condicionar la governabilitat d’Espanya en un context de fragmentació polaritzada de l’arc parlamentari resultant. Però aquesta mateixa fragmentació polaritzada barraria el pas no ja a un “diàleg sense condicions”, sinó fins i tot a una normalització de les relacions institucionals que resulti netament beneficiosa per a Catalunya. El Sánchez espanyolitzat en vigílies electorals no podrà deixar d’estarho després si es compleixen els pronòstics demoscòpics. La gran paradoxa del diàleg sobre el futur polític dels catalans és que hauria de preveure, ineludiblement, una reforma constitucional que avui es veu tan remota en la seva viabilitat com inconvenient pel que fa als seus resultats per a les aspiracions sobiranistes. Per això el més urgent esdevé el més important: evitar que la situació empitjori. Per fer-ho l’independentisme institucional i el social haurien de desprendre’s ja de tota pulsió violenta; de tot ànim de vulneració de la legalitat.

Els previsibles resultats

del 10-N i les autonòmiques catalanes

dificultaran l’entesa